Una història bestial

A la vora d’un estany, hi havia dues aus que feia estona que discutien. Una era un mascle de bernat pescaire, i l’altra una femella de blauet comú.
—Tu i jo no ens assemblem gaire —li deia el bernat pescaire mentre caminava lentament entre el canyissar.
—Gens ni mica. Ja ho pots ben dir! —li contestà la petita blauet gronxant-se dalt d’una espiga.
—Jo soc alt i esvelt. Amb aquestes potes tan llargues i primes, no em costa gens caminar per els aiguamolls. Oi que ho veus? —li digué, exagerant el seu caminar elegant—. I del coll, no cal dir res…, és tan llarg, que ni m’haig de mullar les meves precioses plomes per pescar. Soc l’enveja de tots els ànecs que conec.
—Res a veure amb mi. Ja ho pots ben dir! Però en ser tan petitona, jo puc cavar sota terra el niu, on les meves cries creixen sense cap perill. I aquestes boniques plomes turqueses que tinc, llueixen encara més quan surto xopa de l’aigua, amb el sopar al bec. Però com el teu caminar, no n’he vist cap altre —va acabar dient la blauet.
—Ets molt observadora, i tens tota la raó. Som diferents, però ens coneixem de fa molt temps i som d’aquí l’Empordà de tota la vida.
—Ja ho pots ben dir! Érem ben petites que ja veníem a menjar plegades a l’estany amb les nostres mares…. I no ens faltava pas res! Hi havia peixos per a tothom!
I així portaven estona fent-la petar la petita blauet i el bernat pescaire, sense adonar-se que darrera el canyís les escoltava un ànec collverd, que en sortir de l’amagatall es posà en la conversa.
—Us veig molt contentes i ben avingudes, però l’estiu s’està acabant i les primeres cigonyes ja han arribat. No les heu vistes? Tant xerrar…
—Si que t’hi clisses bé, tot i aquest coll tan curt —li va respondre el bernat pescaire, amb mala jeia.
—Sí que és curt, però el color verd del meu cap no té igual. O tampoc us hi heu fixat? —va replicar l’ànec, ofès.
—I tant, molt bonic! Ja ho pots ben dir —va concloure la blauet per no fer-lo enfadar més.
—Tant se val… El que us vinc a dir és que he sentit que aquest any n’arribaran moltes de cigonyes provinents del nord d’Europa camí cap a l’Àfrica. I ja sabeu com mengen aquestes bestiotes…
—Què vols dir amb això? —va preguntar espantada la blauet.
—Res, res… A mi no m’afecta, jo puc viure només de plantes aquàtiques, i amb una granota o algun insecte de tant en tant… Però vosaltres, potser passareu gana aquesta tardor.
—Marxa per on has vingut, ànec buscabregues! —va engegar-lo el bernat pescaire.
I amb aquesta notícia de l’arribada de les cigonyes, el bernat pescaire i la blauet es van acomiadar fins l’endemà, amb la llavor de la por ficada en els seus pensaments.
Al matí, totes les aus dels aiguamolls es van despertar amb un soroll esgarrifós de castanyoles. Eren cents de cigonyes que els sobrevolaven fent picar el seu bec. Clac-clac, clac-clac, clac-clac…
Quan la blauet i el bernat pescaire van arribar a l’estany, ja van veure una parella de cigonyes que hi estava pescant. Receloses i sense dir res, s’hi van anar acostant, mentre l’ànec les vigilava des del seu amagatall.
—Bon dia! —van saludar-les alegrement les cigonyes—. Quins aiguamolls tan bonics! Hi deveu estar molt bé aquí. Justament ara, estàvem parlant que seria un bon lloc per quedar-nos a passar l’hivern. Estem esgotades, sempre migrant d’un lloc a l’altre… —va dir una de les cigonyes que semblava la més decidida.
En sentir això, totes les aus de l’estany van deixar de cantar, i un inquietant i llarg silenci va precedir l’encertada resposta de la blauet.
—Nosaltres estaríem molt contentes de tenir-vos per aquí. Oi que sí, bernat pescaire? Segur que ens podeu ensenyar moltes coses, vosaltres que heu vist tant món!
El bernat pescaire, sense gosar dir res, va fer que sí amb el cap. I a partir d’aquell dia, l’estany va ser el lloc de trobada de tota classe d’aus, d’aquí i d’allà, on s’explicaven les seves peripècies i aprenien unes de les altres. Però de l’ànec collverd, no se’n va saber mai més res.