El dia del meu aniversari vaig quedar a la plaça del poble amb el Gerard, l’Eulàlia i la Susanna, els meus millors amics. Em van felicitar i em van regalar unes sabates per feresport. Els vaig agrair molt el detall amb un somriure d’orella a orella. Tot seguit, vam seure en un banc on em van demanar que els expliqués com vaig arribar a Catalunya.
Per cert, soc l’Akihiro i vaig néixer a Tohoku, al Japó. Vaig haver d’emigrar ja fa deu anys i ara visc en un poble petit de l’Alt Camp amb els meus pares, la Shizuka i l’Hiroshi; també amb el meu germà petit, el Naoki.
En un primer moment, em negava a explicar la meva història com havia fet ja altres vegades, ja que em posa trist pensar en tot el que hem passat, però els meus amics tenen curiositat per saber-la i jo sé que és per sentir-se més a prop meu. Per tant, després de molta insistència, vaig arronsar les espatlles i vaig assentir amb el cap.
Comprenia que volguessin entendre com una família japonesa havia anat a parar allí i, a més, havien passat ja molts anys des que va passar tot. Però jo mai ho podré oblidar.
Els vaig posar una condició: que m’ajudessin a preparar una presentació de Google sobre el Japó per l’assignatura de Medi Social. Ells van acceptar i, després de fer més tractes que un president d’empresa, vaig començar a explicar-los-hi com vaig arribar a l’Alt Camp de Catalunya.
Fa onze anys anava cap al pavelló de Tohoku a fer karate amb els meus amics, la Masaki i en Takeshi, gairebé rodolant perquè acabava de menjar un sushi boníssim.
Era un dia fosc i trist, el cel estava negre i amenaçava pluja. Vam arribar al poliesportiu cinc minuts més tard del que ens havia demanat l’entrenadora Hana. Ens vam disculpar, però ens va enviar igualment a fer unes quantes voltes al voltant del pavelló.
Quan vam acabar de córrer, va començar l’entrenament, estàvem fets pols. Aquell dia tocava treballar tècniques més eficients perquè el diumenge següent teníem un campionat contra nens que eren cinturó negre!
Durant l’exercici, vaig notar molèsties a l’esquena, com si fos una punxada. Tot va quedar en un ensurt i vam continuar amb l’entrenament més important de l’any.
M’agradava molt fer karate i, sobretot, poder anar en acabar amb els meus amics una estona més a un camp de futbol que hi havia just al costat del pavelló a fer uns quants xuts amb la pilota. També, a berenar asseguts en un banc fent petar la xerrada mentre esperàvem que els pares ens vinguessin a buscar després de treballar.
Bé, tornem a l’entrenament. Estàvem fent els últims estiraments quan va començar a ploure molt, semblava que caigués pedra damunt del sostre del pavelló. En acabar la dutxa, ja havia parat una mica i vam decidir marxar, tot i que només teníem un paraigua per tres persones. Just aquell dia cap dels pares ens podia venir a recollir perquè tenien una reunió al col·legi. Mentre caminàvem, li va caure la bossa d’esport al Takeshi. El Masaki i jo vam riure, fins que tots vam notar una forta tremolor. I quina sotragada!
Els moviments eren cada vegada més forts i les ralles van donar pas a la por perquè estàvem vivint un terratrèmol. La gent del carrer va començar a córrer, ens queien objectes de tot arreu, plovien vidres… Després d’escapar com a desesperats, en Takeshi i jo ens van posar sota els bancs d’un parc, però ens vam adonar que allí no estàvem segurs perquè el terra es va començar a trencar com si fos un mirall. A més, va caure la branca d’un arbre sobre l’espatlla del Masaki mentre intentava buscar un lloc on protegir-se. En veure’l, el vam agafar del braç i vam córrer tant com vam poder fins a una farmàcia. Vam pensar que allí podríem refugiar-nos i, de pas, curar la ferida d’en Masaki.
Al cap d’uns minuts eterns, el terra va deixar de tremolar i vam anar caminant cap a casa amb una certa calma tensa. Vam pensar que segur que els nostres pares estarien molt preocupats, semblava que ens hagués menjat la llengua el gat. Era com si hagués passat una guerra: edificis mig caiguts, gent plorant pel carrer… Va costar molt arribar a
les nostres cases perquè havíem d’anar esquivant els forats que el terratrèmol havia provocat a terra i tothom corria d’un costat a l’altre.
Per fi, vam poder arribar a les nostres cases, totes al mateix barri japonès. En obrir la porta els meus pares ploraven, em van abraçar molt fort, pensaven que m’havia passat alguna cosa. Ja estàvem, per fi, tots a casa també afectada pel terratrèmol, però almenys hi érem tots. Vaig explicar tot el que ens havia passat des que vam sortir d’entrenar al pavelló. Ens vam abraçar i les nostres llàgrimes es fusionaven.
Mentre estàvem al sofà s’anaven repetint petits moviments de terra i vam engegar la televisió. Però no funcionava l’electricitat, tampoc podíem encendre la ràdio perquè no teníem piles a casa. Així que els nostres pares van pensar que el millor era jugar al “Monopoly” per distreure’ns de tot el que estava passant. Gairebé una hora i mitja després, vam sentir un soroll molt fort. Vam sortir tots quatre al jardí i vam veure unes onades enormes, com a monstres, que venien del mar! De seguida, el pare va dir que entréssim a casa i pugéssim al terrat. Era un tsunami desastrós! Les onades s’ho emportaven tot: persones, cotxes, cases… tot el que trobaven pel camí, era com una pel·lícula de terror. Mai no havia vist els meus pares tan espantats, només se sentien els crits de la gent i el fort soroll de l’aigua.
L’aigua va travessar casa nostra, no vam poder baixar del terrat fins passats tres dies.
Vam passar gana, fred i, sobretot, molta por. Quan ens van rescatar vam anar durant uns mesos a casa dels meus avis, a Shirakawago, un petit poblet envoltat de muntanyes. Va ser allí quan em vaig assabentar que els meus amics el Masaki i el Takeshi estaven bé.
El febrer de 2012, vaig arribar a Catalunya amb els meus pares i el meu germà petit, els meus avis es van quedar a Shirakawago, hi anem cada dos anys a veure’ls i també als amics que vaig deixar allà. Volíem anar a viure a un poble semblant al dels meus avis i vam venir aquí, a l’Alt Camp. Al principi no va ser gens fàcil adaptar-nos a la nova vida: estàvem desarrelats, sense la nostra família i amics a prop. Trobàvem a faltar la nostra llengua, el nostre menjar, els nostres costums, la nostra cultura… Però tothom ens va ajudar i, a poc a poc, els meus pares van trobar feina: la meva mare treballa de farmacèutica i el meu pare és professor universitari. El meu germà i jo anem a l’escola on ens van acollir d’allò més bé el Gerard, l’Eulàlia i la Susanna.
Ara els meus amics ja coneixen la meva història, una vida com la de molts nens i nenes d’arreu del món que han de marxar del país on van néixer per motius diferents: les guerres, els desastres naturals, la pobresa… Hi ha històries que tenen un final feliç, com la meva, perquè podem viure una segona vida en una terra que ens ha acollit molt bé. Però n’hi ha d’altres que no acaben bé. Així que ja sabeu: estigueu preparats per acollir o ser acollits perquè les coses poden canviar!
