El clima havia començat a canviar a Isarro, deixant pas a un ambient gèlid i de tonalitats grisenques. Lluny quedaven aquells dies agradables, lluminosos i plens de color. Al poblat semblava que el temps s’havia aturat. Els somriures, les converses tranquil·les, els jocs havien estat substituïts per cares de preocupació i corredisses amunt i avall.
– Ostres! M’aturo un moment per presentar-me. El meu nom és Mubak, que significa Fill del Sol, i tinc aproximadament 11 anys. Aquesta és la història de la meva tribu.
El clima va empitjorar a mesura que passaven els dies. Les collites es podrien per l’excés de neu i algunes persones de la tribu s’estaven posant malaltes. A més a més, feia quatre llunes que el grup de caçadors i caçadores havien sortit i tothom començava a preguntar-se si els havia passat alguna cosa. No era gens normal que encara no haguessin tornat al poblat.
– Segur que els ha passat alguna cosa! – va exclamar la Muma.
– Jo crec que estan bé, però amb aquest temps els deu estar costant molt tornar. – va respondre el Mencia.
Van passar tres llunes més i amb la primera claror del dia unes ombres van aparèixer a la llunyania. A mesura que s’anaven acostant vam poder distingir les llances i els arcs de caça. Per fi havien tornat i amb ells i elles l’esperança de poder menjar una mica de carn i recuperar així les forces perdudes durant aquells dies de preocupació, desconcert i fred.
Quan per fi van arribar al poblat les seves cares transmetien tensió, esgotament i inquietud. Les seves mans eren buides! On eren els animals?
La Maku va parlar primer, ja que era la cap del grup:
– No queda res! Hem caminat més enllà de les terres sagrades i els animals sembla que han desaparegut.
L’Akil el savi de la tribu va parlar tot seguit:
– Crec que els esperits dels nostres avantpassats ens estan parlant, però encara no sé què ens volen dir. Fa molt de temps, els nostres ancestres van dibuixar a la balma aquesta llegenda – va seguir parlant l’Akil.
El nostre poble, els Caku els va passar el mateix. En el seu poblat un dia tot va canviar. El color es va tornar foscor, la calor va esdevenir fred i l’única manera de recuperar la vida passada era anar a buscar l’esperit del Rei del Bosc que van trobar aquí. Així és com va néixer el nostre poblat.
– L’esperit del Rei del Bosc! – va exclamar la Muru.
– Sí, però malauradament ningú sap on és – va dir l’Akil.
– Llavors haurem de migrar per trobar l’esperit del Rei del Bosc? – va preguntar la Maku.
– Crec que haurem de seguir els passos dels nostres avantpassats si volem sobreviure com a poble! – va dir l’Akil.
La Maku va tornar a la cabana on l’esperava la mare, la Zuberi i el seu germà, en Mubak. En Mubak es mostrava impacient i la Zuberi preocupada pel que els diria la Maku.
– L’Akil creu que el millor que podem fer és marxar per anar a buscar l’esperit del Bosc i així seguir existint com a poble – va dir la Maku.
– Això vol dir que hem de deixar aquestes terres? – va preguntar el Mubak. Això és casa meva! Jo no vull marxar! – va exclamar en Mubak.
– Mubak – va parlar la mare pacientment – l’Akil és molt savi i si creu que el millor pel nostre poble és marxar per buscar un lloc millor on viure és el que farem. Quan tu vas néixer el sol brillava, els dies eren càlids, les terres fèrtils i hi havia animals arreu. Per això et vam posar Mubak, fill del Sol. Ara tot això ha canviat i l’únic que podem fer és anar a cercar l’esperit del Rei del Bosc i tornar a recuperar els somriures, les converses i els jocs.
Durant cinc llunes la gent del poblat va anar plegant les cabanes, recollint i organitzant els estris i recopilant les poques provisions que els quedaven. Ningú sabia amb certesa quant duraria aquell viatge, però confiaven en l’Akil i la seva saviesa.
L’Akil abans de partir es va dirigir a la balma i va dibuixar a la paret la història del seu poble i com havien de marxar a la recerca de l’esperit del Bosc. Sabia que era l’última vegada que veuria aquelles terres que l’havien vist créixer.
Tot estava a punt, així que van començar la marxa amb l’esperança de trobar l’esperit del Bosc i que aquest els mostrés unes noves terres on poder establir-se.
La travessa va ser llarga i dura. Els dies eren curts i freds, les provisions s’acabaven i l’ànim començava a decaure. La Maku que encapçalava el grup es mostrava atenta a qualsevol senyal que indiqués presència de vida: unes flors a la llunyania, algun animal imprudent que se’ls acostés massa. Però tot sembla erm, com si l’activitat fes molt de temps que hagués desaparegut.
El Mubak es va atansar a la Maku i la va preguntar: – On és l’esperit del Rei del Bosc? Fa moltes llunes que caminem i no sembla que aquest ens estigui ajudant massa. La gent comença a estar molt cansada, desanimada i comencen a perdre l’esperança de trobar un nou indret.
– Cal seguir endavant i no defallir – va dir la Maku. Estic convençuda que aquest nou indret ha de ser ben a prop.
Van seguir avançant. Van travessar rius gelats, van caminar per bastes estepes glaçades fins que un dia un soroll a l’horitzó va alertar a la Maku. Era un so conegut, pot ser una àguila o un falcó! No ho sabia del cert, però allò eren bones notícies. Va córrer a trobar l’Akil per explicar el que havia sentit. Aquest amb solemnitat va dir:
– Sembla que l’esperit del Bosc ens ha trobat i vol indicar-nos el camí. Així doncs, tirem endavant amb força i valentia. Els Caku no ens rendim mai.
Aquestes paraules van encoratjar a la gent que tot i el cansament que havien acumulat al llarg de tants dies de travessa semblava que ara els peus eren més lleugers i l’esperança tornava a créixer en els seus cors.
La Maku va aguditzar l’oïda per tal de poder seguir els sons que provenien de l’horitzó. Així doncs, després d’uns quants dies més de viatge darrere d’un turó el gebre va deixar pas a una estora verda i florida, que desprenia unes olors meravelloses.
A poc a poc, tothom va anar arribant i les cares de preocupació i cansament van deixar pas a somriures i llàgrimes d’alegria. Havien trobat l’esperit del Bosc i aquest els havia guiat cap aquest nou indret.
La Maku amb el grup de caçadors i caçadores van anar a inspeccionar les noves terres i van descobrir admirats que eren plenes d’arbustos plens de fruits i animals que corrien amunt i avall.
L’Akil va convocar a tota la tribu i els va dir: – L’esperit del Bosc ens ha guiat fins aquí! A partir d’avui aquestes terres seran casa nostra. Cuidem-les i estimem-les per tal de poder viure-hi durant molts i molts anys.
Aquesta és la història de la meva tribu, els Caku que van haver de migrar per poder començar de nou. L’únic que us puc dir és que l’esperança de trobar un nou lloc on viure ens va permetre resistir i no deixar de creure mai en l’esperit del Bosc.
