Un dia d’hivern que estàvem a casa de l’avi, ell ens va dir: Veniu, que us vull explicar una cosa que va passar quan jo era petit…
Un dia vaig sentir un soroll molt fort, vam mirar per la finestra i vam veure foc, fum, gent nerviosa, gent sagnant…
La mare va posar en marxa la ràdio, però fallava, se sentien interferències… no s’entenia res!
Vam tornar a mirar per la finestra i les coses estaven pitjor. Per fi la ràdio va funcionar. Van dir que semblava que havien caigut bombes a la ciutat, que les estaven llençat uns avions.
El pare va dir: ha començat una guerra. La mare es va posar molt trista i jo no entenia res…
A partir d’aquell dia les coses van empitjorar. No hi havia escola, perquè la mestra no podia anar i per a tots era perillós.
Ens vam reunir tota la família i vam parlar d’on podíem anar. I el pare va dir: a quin país anirem? I la mare va dir: anem a un que sigui a prop?
I vam decidir anar a França. Hem d’anar caminant i agafem provisions: aigua, menjar, espelmes, una mica de roba i documents. Cadascú porta una bossa.
Un dia, ens vam aixecar a les 5 del matí i vam començar a caminar en direcció a la frontera. Vam passar uns quants dies caminant fins que ens acostem als Pirineus.
Arriba un tros fatal, costa pujar les muntanyes i fa més fred. Pel camí trobem gent que ens ajuda, ens deixen dormir a casa seva, ens donen menjar i roba.
Un cop a França vam trobar una família francesa ens va deixar una casa perquè hi poguéssim estar. Hi havia horta, arbres fruiters i animals.
La meva família es va dedicar a treballar la terra i els animals. Ens vam fer molt amics d’aquesta família francesa. Ens van ajudar molt, ens van ensenyar la seva llengua. Ens vam quedar tres anys. Quan la guerra va acabar, vam fer una festa per celebrar-ho amb la família d’acollida. Estàvem molt contents!!
Un dia, el pare, la mare i jo vam parlar de què faríem i vam decidir tornar al nostre país. Sentíem agraïment i enyorança, però era l’hora de tornar…
Tots els nets ens vam quedar sorpresos! L’avi mai ens havia parlat de la guerra.
