Anàlisi de contes sobre el confinament escrits per nens i nenes per al Premi Pilarín Bayés 2021 realitzat per Anna Manso i publicat al Diari ARA.

El confinament. Una mirada des de la infantesa

Aquest any m’ha tocat la rifa. La meva feina d’escriptora de literatura infantil i juvenil i la meva personalitat secretopública de la pitjor mare del món m’han portat un regalàs: poder llegir i analitzar els contes que han participat al premi literari Pilarín Bayés, adreçat a alumnes de primària i que convoca anualment l’Obra Social Sant Joan de Déu i l’editorial Mediterrània.

Dic que m’ha tocat la rifa perquè són boníssims i perquè aquest any el tema proposat és el confinament, i em moria de curiositat per saber què han triat explicar aquests petits grans escriptors i escriptores. Perquè escriure és triar, i acostumem a escollir allò que més ens ha impactat, remogut o emocionat. I què ha sigut el que han volgut conservar d’aquells mesos, més semblants a una pel·lícula distòpica que a la realitat?

Doncs en primer lloc el que ens fan saber és l’estranyesa per una situació fora del normal. Però més que viure-ho com un esdeveniment històric ho expliquen com un fet que interromp el seu dia a dia, que primer es rep com una festa i després es transforma en avorriment, tristesa i enyorament. En una murga, vaja. Però també en preocupació i angoixa, però molt menys del que m’esperava, o no com a conclusió. Aquestes emocions hi són a tots els contes, però fa la sensació que, en general, se sabien protegits. No del tot, perquè la mort i la malaltia d’algun familiar hi apareix, però les històries tenen un final bonic. Fins i tot les històries de dol. Així que si hi ha algun progenitor patidor d’aquests menors d’edat a càrrec preocupat per com estaven per dins, que deixi de patir perquè de la lectura se’n desprèn que se’ls ha ofert un entorn prou segur. Desordenat, diferent, caòtic, fins i tot, però segur. Em pregunto, però, què hauria passat si els contes els haguessin escrit preadolescents i adolescents. Les xifres ens diuen que el resultat no hauria estat tan optimista. Per això també cal posar en valor aquest sentit positiu d’aquests relats escrits des de la infantesa. Així que… visca!

Un altre fet que es repeteix és el descobriment de l’altre, del veí. L’ús intensiu i obligat de la tecnologia cansa tant que es produeix el miracle de l’alçament de nas. Perquè és això el que expliquen que van fer, van alçar el nas de la pantalla i, patapam, allà, rere les finestres (que no deixen de ser unes altres pantalles), hi van trobar altres persones amb qui relacionar-se! És un descobriment feliç. Hi ha alegria en saber com són les persones que tenen a la vora. Alegria, humor i ganes de connectar. Permeteu-me una dolenteria… al final els adults, alguns, teníem raó! Avorrir-se permet activar la curiositat i posar en marxa noves experiències. Això sí, tot plegat es combina amb un fort enyorament pels amics i pels avis. Sí. Els van enyorar moltíssim. I per això hi ha contes que expliquen les mil aventures per connectar amb els amics a través de l’ordinador o d’una corriola per passar missatges. O per fer arribar l’estima a les àvies i els avis de mil i una maneres.

Com no podia ser d’altra manera, hi ha un reconeixement als sanitaris, i també a la ciència, la nova vareta màgica capaç de solucionar tots els problemes. I una gran presència de la tecnologia. Les pantalles ja formaven part de les seves vides i ara encara més.

Però el que m’ha fet riure més, el que m’ha posat de més bon humor és l’alegria que han transmès tants i tants de poder tenir la mare i/o el pare tot el dia a casa. I dic riure perquè resulta que jo mateixa com a progenitora d’adolescents i joves, i els progenitors que tenia a la vora, anàvem estressats i preocupats per tenir els fills a casa, els menors i majors d’edat a càrrec, i haver-ho de combinar amb el teletreball. De ser-hi però no ser-hi. Doncs, oh, sorpresa, sembla que entre ser-hi i no ser-hi, però ser-hi, i no ser-hi físicament, els nostres infants ens diuen que ens volen més a la vora. Que volen més temps amb nosaltres! Que ja n’hi ha prou de tant treballar, carai! Així que potser que ens preguem més seriosament el seu missatge i no posposem més un tema que cou de fa massa temps: la conciliació familiar i els horaris laborals.

Anna Manso és escriptora, guionista i la pitjor mare del món