La Fàtima

Asseguda en el banc aixecà la mirada, al davant el pantalà de formigó, aquell que tantes estones l’havia acompanyat. Respirà, l’olor de la mar va penetrar tot el seu cos i la seva ment la va transportar a aquell moment on…. tot va  començar.
Era 29 de març, l’any 1999, la Fàtima vivia a la ciutat de Rabat, tenia tretze anys, el 17 d’abril faria catorze. Estava fent les maletes, anaven a viure a una altra ciutat, els pares li havien dit que es deia Barcelona. Li havien explicat que tenia un camp de futbol gegant, molts centres comercials, un parc d’atraccions, molts boscos on passejar i … un mar  immens on nedar!
Tenia un seguit de sentiments alhora, tristor, emoció, nervis, estava confosa… volia anar-se’n però li neguitejava deixar els seus amics. En faria de nous? Seria acceptada? I l’idioma? S’entendria? Es burlarien d’ella? Com seria l’escola? I les
monedes? A Rabat es pagava amb dirhams, però allà el pare li havia dit que eren un tal “euro”. S’embolicaria a l’hora de pagar?
Va arribar el dia: un munt de maletes s’amuntegaven a l’entrada. Els pares s’havien aixecat molt aviat, el pis estava buit, havien desaparegut totes les coses que normalment omplien les cambres.
Van pujar al cotxe, anava ple. A la baca portaven roba, menjar, fotografies, quadres, electrodomèstics, matalassos, coberts, plats… Van trigar dues hores i mitja en arribar al ferry que era a Tànger. Una gran cua de cotxes esperava; van haver d’esperar una bona estona fins a embarcar. Un cop van pujar, la Fàtima va baixar del cotxe. Tenia gana, la mare havia fet entrepans de filets i de carn picada i de postre tonik, raibi, merindina, milfi i rgifa! Van menjar i van sortir a la terrassa del vaixell. Hi havia moltes gavines que baixaven a buscar menjar a la mar; respirà profundament, feia olor a peix salat.
Un hora després, van arribar a Tarifa. Estaven molt emocionats, havien arribat ai Espanya. Més d’onze hores de cotxe els esperaven. Va ser un viatge llarg, van fer almenys tres o quatre parades, a més, la Fàtima es va marejar i van haver de parar perquè va vomitar.
El pare havia parlat amb un amic seu i havia llogat una caseta de fusta a prop de la mar. Quan van arribar, es va  quedar sorpresa, era petita però molt bonica per dins. Van trigar tres hores treient totes les coses del cotxe. La casa estava plena de caixes i bosses per tot arreu. Tots tres estaven tan cansats que van estirar els matalassos en el sòl i es van posar a dormir.
Uns dies després, els pares la van matricular en un institut a fer segon de l’ESO. La Fàtima era un sac de nervis, pensava que no faria cap amic, ja estaven gairebé a final de curs! Quan va entrar a la classe molts ulls es van clavar en ella. Semblava que tots estiguessin vigilant els seus moviments. Les galtes se li van posar vermelles com un tomàquet. Li parlaven però no entenia res. Durant un temps es va haver de comunicar amb senyals, a vegades pensava que se n’enfotien d’ella.
Demanà als seus pares no anar-hi; els deia que ningú l’entenia i que no tenia amics. Però no li feien cas i l’obligaven a anar. Cada nit resava isha i demanava a Déu fer amics. Va arribar un dia en el que la Fàtima va fer la seva primera amiga, es deia Salma. Era una nena marroquí que també havia passat pel mateix que ella. Anava a una altra classe, però al mateix curs; la va ajudar molt. Va introduir-la en el seu grup d’amics i amigues. Els dies van anar passant i la seva amistat cada cop es va fer més gran.
Van arribar les vacances d’estiu i les seves amigues se’n van anar de viatge. S’avorria molt a casa, els pares es passaven el dia treballant. A prop de casa hi havien unes pistes d’atletisme i la van apuntar: li va agradar molt. Anava dos o tres cops a la setmana.
Va anar passant el temps, però la Fàtima encara trobava a faltar Rabat, els seus amics, la seva casa, els seus carrers, la seva gent, les seves botigues… Els pares no s’ho podien permetre, però… quan tenia dinou anys, els seus pares li van donar la millor notícia: Anirien a Rabat de vacances! Era feliç, però es trobava atordida i extranyada perquè tot havia canviat. Hi havien cases noves, escola nova i la casa on ells tants anys havien viscut estava enderrocada pel pas del temps. Els seus amics havien fet la seva vida. Van tornar a Barcelona, va trobar feina en la pista d’atletisme on anava a córrer cada setmana. Van passar uns anys fins que la Fàtima va dir als seus pares que es volia independitzar. A ells no els hi va fer gràcia, però ja era major d’edat. Va anar a viure a Badalona, al barri de la Salut, era un piset petit i el va decorar amb molts colors.
A la feina, va conèixer un noi, es deia Adrià, era nascut a Madrid, que com ella havia hagut de deixar la seva casa, els seus amics i família per viure en una altra ciutat.
Dos anys més tard es van casar i la Fàtima, ara, estava esperant un nen; es diria Mohamed, com el seu avi que havia mort feia poc.
Asseguda al banc, al costat del mico de l’Anís del Mono, tan conegut a Badalona, observà el pantalà anomenat Pont del Petroli; es tocà la panxa i sonrigué. Era la seva petita història, la d’una família que va haver d’emigrar buscant una vida millor, una com tantes altres. Va respirar, una brisa salada li penetrà tot el cos, feia olor a peix salat.