Una escola per a tothom

La nostra escola és la millor del món perquè hi ha nens i nenes de tot arreu. Les mestres sempre diuen que la nostra diversitat ens enriqueix perquè és un reflex de la societat i ens ensenya a acceptar i respectar a tothom. Nosaltres  n’estem convençuts.
Sense anar més lluny, la setmana passada l’Elena, la nostra mestra de sisè, ens va comunicar una notícia mentre fèiem una assemblea en rotllana a la sessió d’educació en valors:
– Tinc una sorpresa per a vosaltres! Aviat tindrem un company nou entre nosaltres. Es diu Rayan, té 10 anys i arriba de l’altra banda del continent africà, de la Serralada dels Atles.
– Carai! Això és molt lluny, oi? I com és que fa aquest viatge tan llarg? – va preguntar la Clàudia amb curiositat.
– Doncs perquè la seva família vol buscar una nova oportunitat de vida. Actualment, en Rayan camina, o a vegades pedala amb l’única cosa que té, una bicicleta, 22 quilòmetres per camins de muntanya per arribar a l’escola i, a causa de la manca de recursos i la dificultat per desplaçar-se (carreteres de pols, travessar rierols, superar obstacles…), moltes vegades es queda a casa ajudant amb les feines del camp. Tot i que demostra la seva força de voluntat dia rere dia, els seus pares han vist la necessitat d’aconseguir un futur millor per a ell. Són conscients que el seu futur depèn de l’educació. Caldrà, nois i noies, estar a l’alçada! – explica l’Elena amb molta il·lusió.
Vam quedar bocabadats escoltant l’explicació i pensant com en som, d’afortunats. Ens era difícil imaginar un canvi de vida tan diferent però estàvem disposats a acollir-lo de la millor manera possible.
De seguida vam anar a l’aula d’acollida a veure l’Anna per compartir amb ella la història del que seria el nostre nou company. Estava llegint un conte amb en Youssef que també havia arribat del Marroc, la Fatou nouvinguda d’un poble de Kènia a la sabana africana, la Mansirat provinent de l’Índia i en Felipe, un nen de la Patagònia argentina. Estàvem
segurs que amb la seva ajuda aconseguiríem fer-lo sentir com a casa.
Una setmana després ja el teníem a l’aula. Feia cara de pomes agres però la Júlia de seguida ho va solucionar oferint-li la cadira del seu costat. I és que ja ho diuen les àvies que a vegades un gest val més que mil paraules! Semblava que s’anava trencant el gel, sobretot quan en Sergi, just quan va sonar el timbre per anar al pati, el va convidar a jugar
un partit de futbol amb la pilota a les mans.
Mica en mica, en Rayan s’anava adaptant a l’escola i començava a parlar la nostra llengua, el català. Un dia ja ens va poder explicar com s’havia sentit després de deixar el seu país i recordava, entre llàgrimes, els amics que havia deixat amb qui passava tantes bones estones al carrer, els menjars que li cuinava la seva àvia perquè li deia que havia de créixer i ser valent, els cosins amb qui celebrava les festes d’aniversari jugant al camp i… la seva bicicleta vermella, el seu gran tresor, que no li havia cabut a la maleta quan la mare l’havia avisat que ja podia recollir totes les seves coses per començar el viatge.
Amb el pas del curs ja era un més de la classe. Havia après a jugar a jocs tradicionals i a gaudir de les festes que es celebraven a l’escola, malgrat que a vegades no n’acabava d’entendre el sentit. Havia estat tot un repte per ell seguir les consignes del Rei Carnestoltes en les que ens demanava un pentinat estrafolari, un mitjó de cada color o fins i tot venir a l’escola amb pijama. Tampoc s’havia perdut la venda de roses per Sant Jordi i la seva participació als Jocs Florals havia estat tot un èxit. Fins i tot va convidar els seus pares a la festa de final de curs on, amb un pati ben engalanat, no hi faltaven els entrepans, la música en directe i la famosa quina!
I quina va ser la sorpresa?
El pare d’en Rayan va ser el guanyador de la primera partida. Cofoi va anar a recollir el premi i amb els ulls brillants d’emoció el va portar fins on era el seu fill.
Era… una bicicleta vermella!
Ens vam emocionar perquè sabíem bé què significava per ell aquell regal: recuperava una part del seu passat feliç. Tots vam córrer darrere en Rayan mentre feia, orgullós dalt la bicicleta, una volta pel pati de la que era i seria per sempre la seva escola.