En Leo i la Lorena aquell dia estaven ben contents! Passarien la tarda a casa dels avis! Sempre era molt especial estar amb ells. Els pares treballen molt!- explicava la Lorena als avis.
-Sí! I sort que en teniu! A casa vostra, hi ha de tot, gràcies a això!- sovint replicava l’àvia als nens.
Al Leo li agradaven els trens, afició que compartia amb l’avi, qui tenia un joc de vies de tren, vagons de diferents mides i colors, locomotores, ponts, etc… Tots tres passaven moltes estones divertides amb el joc.
A la Lorena li agradava escoltar les històries de l’àvia, de quan aquesta era petita i vivien a Sèrbia (l’antiga Ioguslàvia), com es van conèixer amb l’avi…
Aquella freda tarda d’hivern, amb la llar de foc encesa i l’olor de la coca que s’estava cuinant, jugaven plegats, reien i xerraven. La Lorena, va explicar que a la seva classe havia arribat una nena d’un altra país. I de seguida es va recordar de la història de l’àvia.
-Àvia explica’ns un altra vegada aquella història de quan vivíeu a Sèrbia…! – va demanar la nena. A l’àvia li agradava recordar històries del seu país. Sempre que parlava d’això, se li posava la mateixacara…: galtes vermelles, ulls intensament brillants i lluents i veu entretallada. I és que l’àvia … era una meravellosa narradora d’històries per a nens:
“Temps era temps, al nostre país, tot era molt diferent a com vosaltres viviu ara. Allà, els hiverns són molt freds i blancs! A la meva família no teníem gaires diners, però sempre estàvem contents. Érem molts a les reunions familiars!
(oncles, avis, cosins, … almenys 25)! els més menuts ballàvem i cantàvem cançons típiques. Els grans cuinaven, feien grans àpats i tot feia molt bona olor! Tant, que sempre hi havia algú que tenia la mà molt llarga i se les empescava
per a prendre algun dolç. Llavors sortia la meva mare a correcuita amb l’escombra a la mà, darrera del lladregot. Ho passàvem molt bé!
Tot va canviar en arribar …“els mals temps”… De sobte, molt ràpid, d’avui per demà…. Només nosaltres sabem què van veure els nostres ulls i com va ser de difícil sortir d’allà!
-Només us dic, que, l’avi i jo vam marxar del nostre país, perquè les coses estaven cada dia més difícils. Volíem formar una família, érem joves, i allà no teníem oportunitats. Hi havia molts perills. Molts de la família i amics també van haver de marxar. Després de passar moltes calamitats en un venturós i etern viatge en tren, vam arribar aquí. En arribar a
Catalunya, tot va ser diferent. Al principi, ens enyoràvem molt de la nostra terra, els nostres costums, la nostra llengua, la família i amics. És, com quan les aus viatgen cercant bon clima per a poder viure millor, trobar menjar, aparellar-se,
etc…
– has vist mai el cel quan passen totes les aus migratòries juntes volant damunt teu?- doncs així. Poc a poc, ens vam anar acostumant a aquesta terra.
Vam conèixer gent d’ aquí que ens van ajudar molt. Un altra llengua, uns altres costums, altres menjars, …Vam decidir aprendre la llengua i acostumar-nos a aquesta vida, aprofitar l’oportunitat que estàvem gaudint. Treballàvem molt dur,
tant com podíem per aconseguir benestar. Va nèixer el vostre pare, llavors…
Com aquelles aus que migren, però,… elles, un dia o un altre, tornen allà d’ on han vingut. I nosaltres, també hem tornat, però, ara hi anem de vacances, eh!
Perquè ara ja esteu vosaltres aquí, i per res del món voldríem perdre-us de vista!!”
En Leo i la Lorena es miren i riuen, mentre l’àvia els fa pessigolles perquè, mentre els explicava aquella història li han pres un dolç, els lladregots! I els dos nens se’n van a mirar per la finestra, cercant el vol de les aus migratòries…
