Vull compartir amb vosaltres la història del meu besavi Pedro, és a dir, el pare de la meva àvia materna: En Pedro vivia a Almeria amb els seus pares i els seus dotze germans però tenien un gran problema, eren molt pobres. No tenien prous diners per pagar la casa, comprar menjar, roba, joguines… Així que el meu besavi va pensar que havia de fer
alguna cosa per ajudar a la família.
Des del setze anys ja treballava, feia de pescador. Els diners que guanyava els donava a casa però una petita part l’anava estalviant per comprar un bitllet de vaixell per anar cap a Tarragona.
Un cop aconseguits els diners necessaris, els hi va comunicar als seus pares la decisió que havia pres, als pares els hi va semblar bé. En Pedro va fer les maletes i es van acomiadar.
Ja instal.lat al vaixell i com que tenia gana, va treure de la seva maleta blava; un petit entrepà de formatge que s’havia preparat a casa abans de marxar.
Innocentment, el va obrir i al moment, una gavina que estava a l’espectativa, li va prendre l’entrepà quedant-se sense res per poder portar-se a la boca.
Al cap d’una petita estona, un noi que estava a prop i que ho va veure tot se li va atansar i li va oferir un dels dos entrepans que portava a les mans. Es van posar a xerrar i es van fer bons amics.
El noi es deia Martí i tenia la mateixa edat que el meu besavi, tot el viatge es van fer companyia i es van explicar moltes coses.
Arribats ja a Tarragona, van baixar junts i abans d’acomiadar-se van quedar que tots els divendres es trobarien a la Plaça de l’Ajuntament, per explicar-se com els hi havia anat la setmana.
El besavi feia de pescador i guanyava bastants més diners que a Almeria. Estavar molt content, els divendres es trobava amb en Martí, s’explicaven coses del treball i quedaven per divertir-se una mica el cap de setmana sense passar-se, ja que la fita del Pedro era estalviar diners per tornar a casa.
Passats uns quants mesos, en Pedro ja havia estalviat molts diners, podia tornar a casa, però va canviar d’idea i en comptes de tornar cap a casa va decidir anar a l’Ametlla de Mar, un petit poble mariner del litoral tarragoní, poble on quasi tothom es dedicava a la pesca. D’aquest poble sempre en sentia parlar meravelles a un grup de pescadors que coincidien amb ell al Port de Tarragona, ell sempre els escoltava.
Li sabia molt de greu haver de separar-se del seu amic Martí, ja que aquest noi no tenia família, vivia sol i sempre havia volgut viure amb algú. En Pedro no s’ho va pensar dues vegades i li va proposar que anés a viure amb ell i la seva família a l’Ametlla de Mar.
Unes setmanes abans, en Pedro havia escrit una carta als seus pares explicant la decisió que havia pres i alhora proposant-los que ells juntament amb els seus germans també es traslladessin a viure a l’Ametlla.
Unes setmanes després va rebre la carta amb la contesta, en Pedro estava feliç, no cabia dins la camisa, els pares havien acceptat la proposta, aviat es trobarien tots a l’Ametlla i en Martí, el seu amic de trajecte també hi seria perquè li havia dit que sí ja que el que li feia més il.lusió era formar part d’una família.
Tots dos ben cofois van anar a comprar els bitllets a l’Ametlla, en Pedro també va comprar els de tota la seva família i els hi va enviar. Al cap d’uns mesos es van retrobar tots a l’Ametlla, van ser molt feliços.
Amb els pas dels anys el meu besavi es va casar i va néixer la meva àvia Ana. En Martí també va trobar l’amor de la seva vida i va poder formar una família, que era el que més il.lusió li feia.
Per a tots ells el viatge va resultar tot un èxit i l’Ametlla de Mar es va convertit en el millor poble de tots.
