D’una vida a una altra vida

En un país no tan llunyà, a la ciutat d’Ivano-Frankivsk, vivia l’Stanislav amb els seus pares. Era un nen de nou anys, alt, espigat, amb els cabells llisos i castanys i els ulls del color de la mel. Anava a l’escola Liceu 24, la millor del món per a ell. A l’Stanislav li agradava el color verd, la natura, els animals i dibuixar. Tenia una rata, la Mimi i cuidava del petit hort que tenia al seu pati. El seu pla preferit pels dies de festa era anar al museu de natura, al cinema i acabar dinant a la pizzeria. El seu menú preferit era: pals d’Àfrica, raviolis i un smoothie de fruites.
A l’hivern feia molt fred a Ivano-Frankivsk i el llac de la ciutat es glaçava convertint-se en una immensa pista de gel. L’Stanislav, amb els seus pares, hi anava a patinar. Per Nadal, era tradicional que tota la família anés a fer un passeig per un túnel de més de cent metres, cobert amb centenars de petites bombetes blanques. Al final del túnel de llums, hi havia un avet gegant ple de llums de tots els colors. L’Stanislav era molt feliç a la seva ciutat!
Una nit molt fosca, la vida de l’Stanislav va canviar. Estava dormint al seu llit i va sentir una explosió: – “booooom!!!!” Es va despertar sobresaltat. Els vidres de la finestra de la seva habitació s’havien trencat i se sentia una forta olor de fum. L’Stanislav es va aixecar i, amb molt de compte de no trepitjar els vidres trencats, va mirar per la finestra. Aleshores va veure la casa de davant que s‘estava cremant. Era la casa d’en Vlad, el seu millor amic! Una bomba l’havia deixada en runes.
Per sort, en Vlad i la seva família havien sortit a temps de la casa. La mare de l’Stanislav va acollir els veïns a casa seva. Estaven tots molt nerviosos i en Vlad, l’amic de l’Stanislav tremolava. Els van donar unes mantes i van intentar tranquil·litzar-los. Els van preparar una xocolata calenta i tot seguit van engegar el televisor. A les notícies van dir que havia començat la guerra.
L’Andree, el pare de l’Stanislav, va trucar l’Olena, la seva germana, que vivia a Fredaigua, un petit poblet prop de  Barcelona. Li va explicar el que estava passant al país. Quan va penjar, l’Andree va demanar al seu fill que anés a fer una maleta lleugera, perquè marxaven del país aquella mateixa nit. L’Stanislav, espavilat com era, es va adonar que havia de deixar l’escola, els amics, la casa, l’hort, els avis, la seva rata Mimi, el llac glaçat, el museu, la pizzeria, el cinema i el túnel de llums.
Estava nerviós. Mentre feia les maletes, anava escoltant la ràdio. La locutora va dir que els homes més joves de  quaranta anys no podien marxar del país, per si els necessitaven per ajudar en els temes de la guerra. Això volia dir que l’Andree no podria marxar a Fredaigua. L’Stanislav va marxar amb la promesa del seu pare que el telefonaria cada dia del món. El 12 de març de 2022 l’Oxana i l’Stanislav van arribar a Fredaigua. Per a ell tot va canviar: la casa, l’escola, la família, els amics, els costums, el menjar, l’idioma,… Una vida diferent. S’havia convertit en un migrant. Tot anava molt de pressa. Només feia dos dies que l’Stanislav era a Fredaigua que l’Olena, la tieta de l’Stanislav, el va apuntar a l’escola Terrissos Vermells. Tot i que no comprenia l’idioma, el nen s’esforçava a explicar coses i, la seva cosina Irina, que també estava a la mateixa classe, l’ajudava tan com podia a comunicar-se. El pare de l’Stanislav, abans de marxar, li havia regalat una llibreta i un estoig de colors, sabent que el que més li agradava era dibuixar. Els primers dies d’escola dibuixava molt, sobretot animals i paisatges, però quan estava trist feia gargots. Un dia va dibuixar l’escut del seu país amb els colors groc i blau. Va dir a la mestra que el guardessin per recordar-lo, perquè ell aviat marxaria al seu país. Mica en mica l’Stanislav es va anar acostumant al poble, a l’escola, al menjar,… Mai havia menjat llenties! Al seu país, aquest llegum no era conegut. Durant els primers mesos es va aprimar una mica. Després de dos anys, l’Stanislav encara era ar Fredaigua. Ja sabia parlar perfectament català. Durant aquest temps, Ivano-Frankivsk va patir diversos atacs amb bombes. Alguns edificis, entre ells l’escola Liceu 24, havien estat destruïts. Una tarda, sortint de l’escola Terrissos Vermells, l’Stanislav i la seva cosina Irina van posar la tele. Els agradava veure Naruto a l’Amazon Prime! De cop i volta, van interrompre l’emissió dels dibuixos i un locutor de notícies, que es deia Jonathan, va aparèixer a les pantalles de totes les cadenes: TV3, la 1, Antena 3, La 2, Netflix, la Quatro, Disney Chanel, Boing, Clan, Neox, Nikelodeon, Telecinco, Dmax, Factoria de Ficción anunciant el final de la guerra al país de
l’Stanislav.
A Fredaigua, la gent va sortir al carrer cridant d’alegria, els cotxes feien sonar els claxons, les persones sortien a les terrasses i als balcons picant les cassoles amb culleres de fusta de remenar la sopa. La gent, tot i que estava  contenta, a la vegada també estava trista. Sabien que amb aquella guerra ningú havia guanyat i que ara, quedava molt per reconstruir. Els claxons mica en mica van deixar de sonar i la gent va deixar de cridar.
Tots els companys i les companyes de l’Stanislav estaven molt contents perquè, amb el final de la guerra, podria tornar a casa seva, però també estaven preocupats perquè sabien que l’escola Liceu 24 estava ensorrada per les bombes. Un company va proposar fer una panera gegant per recollir diners, i així ajudar a reconstruir l’escola de l’Stanislav. Tots els alumnes de l’escola Terrissos Vermells van anar als comerços de Fredaigua per demanar productes a les botigues  així omplir la panera. L’alcalde del poble va fer avisar la TV3 per explicar la iniciativa dels alumnes de l’escola
Terrissos Vermells. De tot arreu van començar a arribar productes per omplir la panera. Va ser la panera més gran muntada mai, i la gent de tot Catalunya comprava els números per a la rifa. Es van recollir milers d’euros, tots destinats a comprar el necessari per refer l’escola de l’Stanislav.
I…quina va ser la sorpresa, quan, a més a més dels diners recollits, pares i mares de l’escola van oferir el seu temps per anar a reconstruir l’escola Liceu 24: fusters, electricistes, arquitectes, constructors, paletes, dissenyadors, vidriers, programadors informàtics, fabricants de maquinària, tècnics de tota mena, pintors, ferrers, muntadors d’extintors,… Fins i tot cuiners, cambrers, professors,…Tots van voler dedicar alguns dies de les seves vacances per ajudar.
L’alcalde de Fredaigua va telefonar a l’empresa Sagalés per encarregar molts autobusos per a traslladar els qui volien anar a ajudar. Sagalés van oferir els seus autobusos gratis! I així va ser com més de dues-centes persones entre nens i adults van viatjar fins al centre d’Europa i van ajudar a reconstruir l’escola Liceu 24 i les il·lusions de l’Stanislav.
Havien passat tres mesos des de que l’Stanislav ja era una altra vegada estudiant a la seva escola, amb els seus amics i amigues d’abans. No podia, però, oblidar els seus nous amics i amigues de l’escola Terrissos Vermells. Els companys i les companyes de Terrissos Vermells tampoc oblidaven l’Stanislav. Haver-lo tingut a la classe havia sigut tota una lliçó de vida per a ells: valoraven molt més el que tenien com el fet de viure prop de la família. A més a més, l’estada de l’Stanislav a la classe havia fet que estiguessin més units entre ells mateixos.
Un matí assoleiat, per la finestra de l’escola Terrissos Vermells va entrar un colom blanc amb una petita motxilleta penjada al seu llom. La mestra va obrir la motxilleta. Hi havia una foto de l’Stanislav amb els seus amics i amigues davant la nova escola Liceu 24 acompanyada d’ un missatge: “Moltes gràcies per haver-me acollit, per haver-me ajudat i per haver-me ensenyat tantes coses. So únics per a mi. Us recordaré sempre. Us estimo.” Stanislav