Trilingüe i només tinc 8 anys

Em dic Samsagaz Gami i parlo tres idiomes: romanès, català i castellà. Tinc 7 anys. La meva història no ha estat gens fàcil, pel camí he trepitjat moltes pedres de diferents mides, formes i colors. Tot i això he viscut moments bonics i divertits.
Un matí el pare i la mare em van explicar que no guanyaven prou diners per comprar aliments i roba. Per aquest motiu, havien estat buscant treball en un altre país. La veritat es que van tenir molta sort i els hi van contractar una orquestra d’un poblet de Lleida. La mare toca la guitarra i el pare és compositor. Són músics.
Recordo perfectament que l’avió sortia un dilluns. Vaig estar tot el cap de setmana plorant. No sabia si tornaria a veure als meus amics i amigues. Ni a la família. Havia de fer la maleta, òbviament el pare i la mare em van ajudar. Però, tenia un problema molt gran i és que havia d’escollir una joguina. Quina decisió més complicada! No ho tenia clar… No
sabia si agafar el meu cotxe preferit de carreres, la pilota de futbol o el peluix que em va regalar l’àvia quan vaig néixer. Tornaria a veure la meva àvia algun dia? Després d’estar durant una hora o més decidint la joguina, vaig triar el peluix. Era un regal amb sentiment i m’assegurava poder abraçar a la meva àvia cada dia abans d’anar a dormir. El que jo no
sabia és que no només l’abraçaria a les nits com feia a Romania. Per cert, us he explicat que vaig néixer a Romania? Vaig arribar a Catalunya un 7 d’octubre del 2021.
M’incorporava a l’escola un dimecres. Quina cosa més estranya això de començar a l’escola un dimecres i no un dilluns! Recordo perfectament el primer dia. La mestra es deia Aitana. Era una mestra molt jove. Sempre somreia, però quan s’enfadava es ficava molt seria i se li arrugava molt la cara. Clar, jo no entenia res i em ficava molt nerviós.
Tenia 23 companys i companyes. Jo em vaig convertir en el número 24.
La veritat que la primera setmana no em van fer gaire cas… Em miraven amb carae estranya, s’emblava que em tinguessin por. Ningú em deia res. Em sentia molt sol i no podia jugar amb ningú. Em vaig convertir en un nen invisible. Estava molt trist.
Els dilluns, dimecres i dijous venia a buscar-me una mestra diferent de l’Aitana. Anàvem a una altra classe i allí  coincidia amb quatre alumnes de quart i sisè. Jo feia primer, suposo que ja us ho havíeu imaginat. La meva sorpresa va ser quan l’Alex em va somriure. L’Alex feia sisè i sense saber res de mi ho sabia tot. Al dia següent vaig trobar a l’Alex al pati i em va començar a parlar. No m’ho creia. Estava tenint una conversa amb algú de l’escola. L’Alex era romanès. Aquell dia va ser el dia més feliç de la meva vida. Als patis sempre buscava a l’Alex o l’Alex em buscava a mi.
Ens passàvem tota l’estona parlant en romanès aïllats de la resta. Ningú ens feia gaire cas. L’Aitana sempre que feia pati venia a saludar-me, em tocava l’esquena i em regalava un somriure. Em tranquil·litzava molt, però no era suficient. Jo continuava trist. Cada dia que passava entenia millor l’idioma, perdó els idiomes. Eren dos. A l’escola parlaven
català i castellà. Eren llengües molt diferents però alhora molt iguals. O és que tenia tan embolic al meu cap que jo ja ho veia tot igual!
Faltaven nou dies pel meu aniversari. Quin aniversari tan trist m’esperava… Vaig entrar a l’escola un dimarts i la meva sorpresa va ser quan vaig trobar a l’Alex i a tots els meus companys de classe amb una pancarta que deia ”Alex per nosaltres ets VISIBLE i t’estimem molt”. Vaig al·lucinar perquè per primera vegada vaig entendre el que llegia. Vaig plorar molt, però aquesta vegada d’alegria. Em van abraçar molt fort. L’Alex em va donar una caixeta, hi havia una foto de grup que va retratar un dia l’Aitana en una sortida que vam fer caminant pel nostre barri. Vaig somriure.
GRÀCIES, Alex. Gràcies per ser tan bon amic des del primer dia.
Aquesta història va dedicada a tu.