La grulla i la Mei

La Mei nota com tots l’observen mentre intenta cruspir-se sencers els fideus de la longevitat que l’àvia li ha preparat pel seu aniversari. Segons la tradició xinesa, aconseguir-ho augura una vida pròspera i saludable, i tenint en compte
la seva situació actual, li aniria molt bé cridar la bona sort!
De cop sent un picor a la gola insuportable, intenta aguantar les ganes de tossir, però com més ho intenta, menys les pot contenir… I irremeiablement els fideus li surten disparats!
Quan aconsegueix recuperar-se de l’ensurt, alça la vista i veu la cara de preocupació de tots els que l’envolten. Avergonyida arranca a córrer.
Precisament aquest any, precisament l’últim aniversari que passaran tots junts! L’any vinent tot serà molt diferent, un altre país, una altra cultura… Quan recorda que allí on va és típic estirar les orelles dels nens quan és el seu aniversari, li entren ganes de riure, però un fideu enganxat al seu vestit la fa tornar a la realitat…
Decideix aturar-se quan arriba al parc que hi ha a dalt del turó del seu poble. Les vistes des d’allí són increïbles. Per un instant, s’imagina sent un d’aquells ocells, volant lliure de preocupacions.
De sobte sent un soroll darrera seu i al girar-se descobreix una grulla ferida que ha quedat atrapada. Sense pensar-s’ho dues vegades, aparta amb molta cura les roques que li impedeixen moure les ales.
L’au, molt agraïda, promet a la Mei fer realitat un dels seus desitjos. I ella ho té molt clar:
– Vull volar i ser lliure com tu!
A l’instant li comencen a créixer unes precioses ales amb plomes grises, blanques i negres. S’havia convertit en una grulla! Per fi seria lliure!
Les dues aus van iniciar el seu vol i enseguida es van fer bones amigues. Juntes recorrien kilòmetres i kilòmetres sobrevolant ciutats, països i continents.
Quan tenien problemes, s’ajudaven l’una a l’altra, i tot i que a la Mei li hauria agradat passar més temps als llocs on anaven, la seva amiga sempre sabia quan partir per buscar el millor clima i l’aliment.
La Mei estava encantada, tot i que a les nits plorava una mica al recordar la seva família.
La seva amiga que ho havia notat, li va dir:
– Mei, com ja has vist, nosaltres també hem de moure’ns d’un lloc a un altre per sobreviure, però gràcies a això podem gaudir de preciosos paisatges i de noves aventures. És hora de que tornis a casa amb els teus. Jo et trobaré molt a faltar, però com ja has descobert, els que més estimes sempre viatgen amb tu en el lloc més privilegiat de tots, el teu
cor. I tu sempre tindràs un lloc dins el meu. Fins que ens tornem a trobar!
La nena es va despertar amb les primer gotes de pluja. No es podia creure que hagués estat un somni… Mai havia estat tan contenta de tornar a veure la seva família quan va arribar a casa! I es sentia més forta i valenta que mai!
Aquella nit, quan es posava el pijama, una ploma grisa li va caure de la roba, i la va guardar com un tresor, que sempre li recordaria aquella gran lliçó que la seva amiga li havia ensenyat… I és que els canvis, tot i que fan molta por,
també estan plens de noves oportunitats i il·lusions.