Si que pots mirar enrere

Hola, petit Brom de 12 anys, soc el teu jo del futur i t’escric aquesta carta perquè t’he d’explicar una cosa. D’aquí dos dies, la teva vida serà totalment diferent per culpa de la guerra. Suposo que ara mateix t’estaràs preguntant de quina guerra estic parlant, si Nasbíria és un lloc de pau. Com pot ser que la guerra arribi a la porta de casa?
Doncs, malauradament així va ser. Érem a la segona setmana de l’any 2023 i la Lili, la meva germana gran, i jo feia dies que veiem els pares una mica capficats. A les notícies de la televisió tota l’estona deien que Estèpia del Nord estava preparant el seu exèrcit per atacar Nasbíria. Els adults sempre ens expliquen que els problemes s’han de solucionar parlant, però ells a l’hora de la veritat no sempre ho fan! És difícil d’entendre. En aquests dies ja se sentia el soroll dels motors dels avions de guerra que sobrevolaven la ciutat. Recordo que un diumenge al matí els pares ens van cridar a la cuina. La Lili i jo estàvem jugant amb el Kiwi, el nostre cadell. Li vam posar Kiwi perquè era petitó i marró, cabia al palmell de la mà, exactament igual que un kiwi. El pare i la mare ens van donar una mala notícia. Havíem de marxar de casa, havíem de fugir del país si volíem sobreviure, però el pare estava convençut que algun dia podríem tornar.
El pare i la mare ens van explicar que podríem anar cap a Mascúria, el país on vivia la nostra tieta. Hauríem de fer el viatge per carretera, de vegades aniríem a peu, i unes altres podríem agafar algun vehicle. El viatge seria llarg, podria durar uns tres o
quatre dies a peu si tot anava bé; molt menys si agafàvem algun vehicle, encara que això seria difícil, perquè les carreteres ja no eren segures. Sortiríem aquella mateixa nit. Recordo estar molt espantat i que la Lili m’intentava tranquil·litzar, però jo crec que ella també estava espantada. Vaig agafar la meva motxilla i hi faig ficar coses imprescindibles: una llanterna, piles, un impermeable, dues mudes de roba, una navalla multifunció que em m’havia regalat el meu avi, un petit matalasset pel Kiwi, una manta i dues fotos: una foto amb els meus companys de l’escola i una altra de la meva família. El pare no em va deixar agafar cap joguina, però la mare em va posar a la motxilla un joc de cartes.
Era negra nit. Ens vam preparar per sortir, tothom estava molt nerviós, fins i tot el pare que sempre semblava tenir-ho tot controlat. De sobte, just quan sortíem per la porta de casa, van arribar uns camions militars al nostre carrer. Ens vam amagar darrere de les jardineres que teníem al jardí de davant de casa. Des d’allà vèiem com els soldats agafaven tots els homes i nois joves i els feien pujar a un camió. Cada cop eren més a prop. El pare, quan va entendre què estava passant, ens va fer un petó a tots tres, i ens va dir:
– Sembla que no podré venir amb vosaltres, assegureu-vos d’arribar sans i estalvis a casa de la meva germana. Tindreu notícies meves. No mireu enrere i no confieu en ningú fins que arribeu a Mascúria. Aleshores, va sortir de darrere de les jardineres i es va dirigir cap a un dels camions. Un soldat el va veure i el va convidar a pujar-hi. Encara no ho sabia, però aquella va ser l’ última vegada que vaig veure el meu pare.
Els camions van marxar i nosaltres vam emprendre el nostre camí. La mare sabia que l’exèrcit d’Estèpia era per tota la zona. Vam caminar tota la nit. A l’alba vam arribar a
un petit poble amb quatre cases. En una de les cases, hi sortia fum de la xemeneia. Ens vam apropar i vam veure una dona, semblava una àvia molt afable. Ens va convidar a passar per poder descansar. La Lili i jo vam anar a dormir en una de les habitacions. La mare ens va portar una mica de brou que havia preparat la senyora. Ens el vam prendre i ens vam adormir de seguida. Crec que vam estar adormits unes cinc hores. Ens va despertar el so de les bombes i les ràfegues de les metralletes. Encara era de dia, no recordo l’hora. La mare va dir que havíem de marxar immediatament. Vam agafar les quatre coses que teníem, vaig posar-me la dessuadora al revés i vaig posar el Kiwi a dins de la caputxa. Vam acomiadar-nos de l’àvia, i vam fugir. És curiós, però la Lili i jo mai sabrem el nom d’aquella senyora que ens va ajudar.
De cop i volta, mentre caminàvem pel bosc, vam començar a sentir veus. Ja començava a ser fosc, però no volíem encendre les llanternes. Aquestes veus no parlaven en el nostre idioma. Van començar a sentir-se trets. Vam córrer a amagar-nos. De cop, la mare va caure a terra. Ens va dir que no miréssim enrere. Jo no vaig poder apropar-m’hi; la Lili, sí. La mare li va donar una bossa, i li va dir que fugíssim, que després ens atraparia. Era mentida, la mare no va poder abandonar el país amb nosaltres. Va morir en aquell bosc.
La Lili i jo vam córrer durant molta estona. De sobte, vam veure un grup molt gran de gent que caminava en fila. Els vam observar de lluny. Semblava gent com nosaltres, però anaven acompanyats per soldats. Així i tot, no ens hi volíem apropar. El pare ens havia dit que no ens refiéssim de ningú. De cop, vaig sentir una mà que m’agafava
fort per la motxilla. Era un soldat. Ens va dir que l’acompanyéssim. No ens hi podíem negar.
Vam arribar al grup de gent. Per sort, era un grup de refugiats com nosaltres que estava caminant cap a una estació d’autobusos. Des d’allà sortien autobusos cap a la frontera amb Mascúria. Els soldats eren allà per garantir la nostra seguretat. Vam arribar a l’estació, i vam pujar a l’autobús. Només feia quaranta-vuit hores que havíem sortit de casa. Quan vam arribar a la frontera, vam passar per uns controls amb més militars. La Lili va treure uns papers de la bossa que li havia donat la mare. Va donar els papers a una noia que s’encarregava d’apuntar-ho tot. Aquests papers eren la nostra documentació, les dades i l’adreça de la nostra tieta a Mansúria. Vam poder trucar a la nostra tieta. Ens vindria a buscar dintre de quatre hores.
Durant aquestes quatre hores, vam estar jugant amb les cartes que em m’havia posat la mare a la bossa i vam poder donar-li menjar a en Kiwi. Els pares ja no hi eren i hauríem de començar una nova vida en un altre país. Per sort, nosaltres no ho faríem des de zero. Teníem la nostra tieta que ens ajudaria a aprendre l’idioma i a integrar-nos. No et vull enganyar, no et serà fàcil i trobaràs a faltar molt la teva vida d’abans. Has d’estar agraït perquè has tingut aquesta oportunitat que molts dels teus amics i veïns no han tingut. Valora el que tens, i sigues conscient que moltes vegades donem per segures coses que no ho són tant, i que aquelles històries tan tristes que veiem per la televisió i semblen passar tan lluny, poden passar-li a qualsevol.
El pare i la mare ens van dir que no miréssim enrere, però de vegades mirar enrere és bo. Ho has de fer per recordar el que tenies i valorar el que encara tens. Només
en dos dies et canviarà la vida, però et puc assegurar que seràs feliç i tornaràs a somriure. Et saluda des del futur, i des de Nasbíria, en Brom de 36 anys.