Les migracions

De petita jo havia sentit parlar de migracions referint-se a animals que van d’un lloc a l’altre per buscar una temperatura millor com les nostres orenetes; bé no tan nostres perquè la meitat de l’any se’l passen a l’Àfrica. Moltes aus aquàtiques fan parada als nostres aiguamolls camí al nord d’Europa o al revés de tornada al lloc d’on venien. Hi ha peixos com el salmó que recorren moltíssims quilòmetres per tornar al riu on van néixer per deixar-hi els ous. O balenes i dofins que recorren grans distàncies, fins i tot, canviant d’un oceà a un mar, el nostre Mediterrani. Les conegudes migracions de nyus, gaseles, zebres… al Serengueti. També altres animalons petits com la papallona Monarca que viatja travessant el Golf de Mèxic o libèl·lules com la Pantala que migren de l’Índia a l’Àfrica.
Sabia que les persones també anaven d’un lloc a l’altre, però no era conscient que la gent viatgés per altres motius que no fossin vacances, conèixer llocs diferents, visitar a la família… com a molt havia sentit gent gran que parlava d’algú que havia marxat a buscar feina. Però mai se m’hagués acudit que una persona deixés el lloc on havia nascut per guerres, fam, esclavitud…no era conscient que els éssers humans d’alguns llocs del món eren tant afortunats com jo que tenia una casa on viure, un plat a taula, joguines, amics i una família feliç.
Un bon dia, quan ja era una mica més gran, vaig veure la meva mare llegint una notícia al diari i, encuriosida pel seu interès, li vaig preguntar què llegia. Coses que passen al món, filla, em va contestar. Com per exemple: guerres, fam, injustícies, abusos…
– Qui és aquest senyor de la fotografia, mare?
– Mira filla t’explicaré què diu la noticia.
Parla d’en Bakary, un home que actualment té 25 anys, nascut en una petita població de Costa d’Ivori, que explica el seu testimoni.
Des dels seus temps d’infantesa, Bakary havia sentit parlar de les migracions que per culpa de les guerres havien forçat a marxar de casa seva molta gent de molts pobles i petites ciutats de l’Àfrica. Ell pensava que allò era una desgràcia, però estava convençut que això no l’afectaria mai. Probablement, això era el que pensaven molts africans abans que, per desgràcia, els toqués a ells i a elles.
Un dia de primavera, relativament tranquil, el pare d’en Bakary es va despertar de matinada per un fort enrenou: gent que cridava, soroll de trets llunyans i el que semblaven petites explosions.
– No sé què passa, va dir el pare força nerviós, però crec que ens hem de llevar perquè potser haurem d’abandonar casa nostra.
En Bakary va sortir a fora i, no havien passat ni dos minuts, que la intensitat de les explosions era més continuada i propera. Va decidir que era millor anar engegant el cotxe familiar, vell i atrotinat, per si calia marxar com deia el pare. Ell encara no tenia l’edat per conduir, però el seu pare n’hi havia ensenyat; allà era una cosa habitual. De cop i volta, darrera seu, una explosió el va fer caure i el va deixar mig sord temporalment. Quan es va incorporar, es va girar enrere i casa seva ja no existia. No hi havia supervivents, la seva família: pare, mare, germans i avis havien mort per l’impacte d’un projectil que havia ensorrat la casa. Gairebé res no el lligava al poble i la seva vida corria el mateix perill.
Sabia que hauria de conduir el més lluny possible per estar segur. Va fer tots els quilòmetres que va poder amb el cotxe en direcció contraria a la guerra i va arribar a prop de la frontera on de manera il·legal, de nit i amb l’ajut d’un home i a canvi de diners, va passar al país veí.
A partir d’allà, va seguir una ruta que el va portar, entre d’altres llocs a Mali, Mauritània, Marroc, Marrakech, Tànger i, finalment, de manera clandestina va passar la frontera i va entrar a Espanya per Algeciras, el seu destí final. Al llarg de tot aquest camí va creuar rius, zones desèrtiques, poblats buits, muntanyes perdudes i va conèixer a altres emigrants amb qui s’ajudava i a d’ altres
persones que s’aprofitaven de la seva desgràcia i intentaven estafar-los, quedar-se els seus diners, abandonar-los si apareixien soldats… Sort que no tothom era així i, per això, va aconseguir arribar al seu objectiu.
Al principi, ajudat per una ONG, va anar aprenent el castellà, va continuar estudiant i va arribar el moment de començar a prendre decisions per encaminar el seu futur professional. En aquesta ONG va conèixer moltes persones, que com ell, anaven arribant de l’Àfrica i necessitaven la mateixa ajuda que a ell li havia estat tan útil.
En una d’aquestes tasques de suport, va fer amistat amb un grup de voluntaris catalans i va decidir que potser li agradaria veure llocs nous. En Bakary ja tenia la seva situació legalitzada i podia circular lliurament sense patir perquè la policia el trobés i el volgués retornar al seu país d’origen.
Va venir cap aquí. Era el moment que després de tants esforços, d’estudiar i ajudar a persones, havia de mirar una mica per a ell i encarrilar definitivament la seva vida laboral. Havia decidit fer-se professor, fer classe als nens i nenes catalans i també donar-los a conèixer els costums del seu país. Passats quatre anys aquí, acabava de fer realitat el seu somni: fugir de la desgràcia i estudiar, allò que era tan difícil al seu país. En realitat, això no era el final del seu projecte de vida, realment, aquest era el començament d’una nova etapa: treballava, col·laborava i una noia s’havia creuat en el seu camí… ara sí que ja tenia un projecte de vida complet.
– Filla, què et sembla aquesta història que explica el diari?
– Mare, té parts molt tristes, com patir la guerra, perdre la teva família, deixar el país on has nascut i que portes dins del teu cor… però la satisfacció d’ajudar als altres, de poder estudiar el que vols i poder formar una família ajuden molt a curar les altres ferides.
– Si filla, segur que les ferides es curen, però les cicatrius que queden ens recorden que cal gaudir de la felicitat quan la tens.
– Ai mare, m’estic emocionant!
– Filla meva, què et sembla si fem xocolata desfeta per berenar?
– Genial mare! Mare, tu creus que jo també podria ajudar a les persones com en Bakary?
– Segur que sí filla, però ara gaudeix del que t’envolta, no vulguis córrer, encara ets una nena de quart de primària! No tinguis pressa!
– És veritat mare, tens raó!