Del Dnièper al Llobregat

Em dic Oleksandr Zubkov i tinc nou anys. Fa set mesos que visc a Cornellà, a la vora del riu Llobregat, amb una família meravellosa que ens ha acollit. La Sara, el Manel i el petit Víctor ens han obert la porta de casa seva de bat a bat. Comparteixo una habitació amb la meva mare, l’Oksana i la meva germana Yelena, de sis anys. El meu pare, malauradament, no és amb nosaltres. Va ser retingut a la frontera i obligat a servir com a soldat a l’exèrcit ucraïnès. Cada dia i a cada hora patim perquè no sabem si estarà bé o no.
Sí, ja us ho heu imaginat bé: el nostre país està en guerra i el meu pare lluita al front.
Últims dies a Ucraïna
Els últims tres mesos, abans de sortit del país, no han estat fàcils a Yanekor, un petit poble a la vora del riu Dnièper prop de Kíiv, la capital. Les notícies parlaven constantment de la guerra: de míssils i bombes, d’enfrontaments i destrucció. Al començament, les batalles semblaven llunyanes. Fins que un dia va sonar l’alarma de guerra per la megafonia dels carrers i, tot seguit, un míssil va impactar contra un bloc d’apartaments habitat per gent molt humil. L’impacte va causar grans destrosses materials i, el que és pitjor, uns quants ferits.
Algunes famílies van emigrar aviat a països veïns per tal de protegir la seva vida. També la nostra va començar a fer-se a la idea. Podeu imaginar aquells dies d’inquietud, nervis i tensió. Finalment vàrem prendre la difícil i trista decisió de separar-nos i emigrar cap a Catalunya, terra d’acollida.
L’arribada a Catalunya
Una ONG solidària ens ha rebut molt amablement a l’aeroport. Ens han traslladat a un poliesportiu on hem passat els primers tres dies. Finalment ens ha vingut a buscar la família que, de forma voluntària, gratuïta i generosa, ha decidit acollir-nos a casa seva aquests mesos. Ens hem instal·lat i hem compartit el primer dinar. Xampurregem una mica d’anglès i així hem aconseguit entendre’ns mínimament. De seguida he congeniat amb
el Víctor que, a més, té la mateixa edat que jo. Per primera vegada he tastat els canelons. Uhmmm, estaven boníssims! Per la tarda hem fet una petita descoberta de Cornellà de Llobregat: la Torre de la Miranda, Can Mercader, la Casa de la Vila, … M’ha agradat força, … i és molt més gran que Yanekor! Per la nit hem intentat contactar amb el pare, però ha estat impossible. Les connexions són complicades amb un país en guerra. Hem anat a dormir amb el cor encongit per la manca de notícies.
L’endemà estic més animat. Avui he sabut que aniré a escola i, a més, serà a la mateixa on va el Víctor: visca!
Els primers dies al SAMC, la nova escola a Cornellà
Els alumnes de 4t B m’han rebut amb gran expectació. No és normal que un alumne s’incorpori a mig curs, però el tutor ja els havia explicat la meva situació. La veritat és que m’han regalat una càlida benvinguda. Estic molt emocionat, no m’ho esperava! He estat acompanyat tot el dia per dos alumnes d’origen ucraïnès que hi ha al col·legi: la Yelena, de 2n d’ESO i el Vitaly, de P5. Ells m’han fet d’intèrpret i m’han facilitat moltíssim la comunicació amb els nous companys i professors.
Ja he après les primeres paraules i frases en català com “de quin equip ets?”, “puc anar al lavabo?” o “m’agrada molt el fuet”, … Diuen que soc eixerit i és veritat que aprenc ràpid. El professor pensa que tinc un nivell molt alt en matemàtiques i que jo també puc ajudar als companys. M’agraden molt les classes de medi social. Algunes les fem en anglès i entenc pràcticament tot. Curiosament estem parlant de la població i dels moviments migratoris. Ha estat una sorpresa saber que la majoria dels avis i àvies dels meus nous companys també van haver de migrar, en el seu cas des d’altres regions d’Espanya cap a Catalunya. Tothom té dret a millorar les seves condicions de vida! També tinc dues companyes que van néixer en un altre país i van migrar recentment: la Maria Elena que va néixer al Perú i l’Ahmed que ho va fer al Marroc. Som un grup molt heterogeni i variat. Tot plegat ens dóna gran riquesa quan expliquem les nostres vivències i les experiències viscudes.
Ja tinc una bona colla d’amics. Quedem per jugar al parc en acabar les classes. Alguns dissabtes fem la ruta del riu Llobregat en bicicleta. Quan arriben a la platja del Prat descansem i fins i tot, si fa bo, ens banyem al Mar Mediterrani. I per berenar, … entrepà de fuet! M’encaaaaaanta!
Els dies i els mesos estan passant molt ràpidament entre aprenentatges i descobriments. També visites, diversió, família, escola i amics, molts amics nous. Estic especialment content perquè per fi hem aconseguit contactar i veure el pare per videoconferència. A més, a les últimes trucades, se li veia més content i rialler. S’esperen bones notícies!
Fi de la guerra i tornada a Ucraïna
Fa dies que els mitjans de comunicació parlen d’un final imminent del conflicte. Diuen que hem guanyat la guerra però jo no sé ben bé què hem guanyat. Penso que les guerres no les guanya ningú.
Malgrat tot, estic súper emocionat i feliç perquè el pare podrà tornar a casa sa i estalvi. Nosaltres, la mare, la meva germana i jo, també comencem a organitzar el viatge de tornada entre nervis, il·lusió, alegria i també una mica de nostàlgia i de pena. Ens hem sentit tan ben integrats a Cornellà i tan ben acollits a la nostra família, que ens fa també una mica de pena haver de separar-nos. Ens hem promès, però, els uns als altres, que tornarem a trobar-nos aviat i segurament serà a Ucraïna, un cop el nostre preciós país es recuperi una mica de les ferides de la guerra.
Ha arribat el dia de la partida. La senyora Núria m’ha carregat mitja maleta de fuets, una de les grans troballes que he fet a Catalunya. A l’aeroport del Prat hem viscut moments molt emotius en el difícil moment del comiat. A més de la nostra família acollidora, han vingut a dir-nos adéu uns quants companys i amics del col·legi SAMC. Quins grans moments hem viscut junts! Me’ls emporto tots a la motxilla! Tots ens hem abraçat molt fort perquè no ens sortia cap paraula!
L’avió s’ha enlairat entre els núvols sobrevolant el riu Llobregat i, tres hores després, ja hem pogut divisar l’enorme curs del riu Dnièper quan estàvem a punt d’aterrar a l’aeroport de Kíiv-Borispyl.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquesta migració ha acabat!