La Jazz

És una nit d’hivern freda i tranquil·la, d’aquelles durant les quals, per més set o ganes d’anar al bany que tinguis, no vols deixar la comoditat d’estar ben arraulit al teu llit, sota mantes i edredons ben calentons que et proporcionen aquella plàcida escalfor, que convida tan sols a dormir de valent. Excepte en una casa. En aquella casa les nits són molt diferents. Mai hi ha ni un segon de tranquil·litat, ni un moment de calma i silenci. Tot són crits i renecs, baralles i discussions, sempre hi ha veus que criden de valent i fins i tot objectes que es trenquen perquè encara no han après a volar. Mai és un bon moment en aquella casa del centre de Molins de Rei.
Justament, en aquell indret, és on viu la nostra protagonista, la Jazz; una dolça gosseta a qui, fa alguns anys, varen portar a aquella casa tot pensant que hi viuria feliç i on trobaria una família que l’estimés de valent. Però, com us podeu imaginar, en absolut és així. La Jazz n’està més que tipa de la situació! Mai pot dormir tranquil·la, ningú juga amb ella ni la treu a passejar i, per si tot això fos poc, sovint obliden donar-li de menjar, i ja se sap que la gana no fa feliç a ningú.
Així doncs, aquella nit, amb una lluna plena ben blanca i preciosa al cel, la petita Jazz, amb tota la tristor del món perquè aquella havia estat la seva llar durant molt de temps, i aprofitant una porta mal tancada per les presses, marxa amb l’esperança de trobar-ne una de millor. Una llar on poder viure amb calma i ben feliç amb gent que la valori i l’apreciï. Mentre camina carrer enllà, va mirant la casa de reüll tot sabent que no ha estat un bon lloc per a ella i que no se l’ha tractada tan bé com es mereixia. No obstant, quan la Jazz està a punt de girar el carrer, no pot evitar sentir-se trista perquè és més que conscient que potser mai més tornarà a veure-la i passarà tan sols a formar part del seu record i res més. Un record que no sempre va ser dolent però que no pot esdevenir el seu futur.
Segueix caminant sense un destí clar, tan sols seguint el seu instint, tot posant una poteta rere l’altra quan…. comença a sentir-se molt cansada i amb fred… tot al seu voltant és nou per a ella. Feia temps que no passejava tant ni tenia l’oportunitat de veure els carrers, les places i els parcs d’aquesta ciutat tan bonica que en aquell moment dorm plàcidament sense saber que pels seus carrers vagareja una petita gosseta, tota trista, buscant un lloc on poder viure i ser feliç.
Més enllà del carrer, just abans de fer el gir, la Jazz veu una casa blava amb un jardinet ben ple de mobles i andròmines de tot tipus. Malgrat això, la sorprèn força, pensa que potser, aquella caseta blava del jardí atapeït, podria ser la seva nova llar. S’hi apropa amb molt de compte per no despertar la gent que hi viu i es dirigeix als vidres per veure-la per dins i així fer-se’n una petita idea de com és abans de demanar poder quedar-s’hi. Quan aconsegueix veure l’interior es queda ben sorpresa: tot està ple de trastos i capses! Tres capses grans de cartró, un sofà verd ben vell, una taula molt gran i moltes cadires, totes diferents, dues bicicletes, gerros sense flors i prestatgeries amb moltes més coses entaforades de qualsevol manera de les es podria pensar que hi cabessin.
En veure tot allò, la Jazz decideix donar mitja volta i seguir el seu camí. Aquell no creu que sigui un indret on ella pugui quedar-se. Una mica més endavant, tan sols quatre cases més enllà, un flaire ben dolça i embriagadora la convida a apropar-se. Serà la caseta d’on prové aquesta fragància la indicada?
Tota emocionada, la Jazz torna a fer la tafanera per la finestra i veu una dolça senyora llegint un llibre ben gruixut mentre al forn de la petita casona un pastís de maduixa està cuinant-se a poc a poc. Quan es disposa a entrar-hi, perquè pensa que pot ser un molt bon lloc on viure, un enorme gat pelut surt a rebre-la al jardí i li miola de valent mentre li ensenya les urpes de manera intimidant. És en Dràcula, el gat vell de la casa, qui detesta els gossos pel sol fet de ser gossos i no en vol saber-ne absolutament res. La Jazz intenta raonar amb ell, explicar-li tot el què li ha passat, que està molt cansada i que tan sols busca una nova llar on poder ser feliç i començar de nou. L’animalot, gairebé sense escoltar-la, li dóna una forta esgarrapada a la cara i li crida que marxi, que allà els gossos no són benvinguts, de cap tipus; que allà tan sols hi viuen gats.
Amb mal al morro i trista per com l’ha tractat en Dràcula, la petita Jazz segueix el seu camí en direcció a la plaça Major, allà on sempre juguen els nens i les nenes els diumenges al matí i on, alguns dies, organitzen mercats ambulants carregats de bons menjars i articles d’allò més curiosos. En arribar-hi, veu que no hi ha pas ningú, és de matinada i la gent segueix dormint. S’asseu en un raconet i pensa què és el que pot fer ara…no sap on anar i està massa cansada per seguir donant voltes.
De sobte, d’entre els arbustos del fons de la plaça, allà on a la primavera hi ha les flors més vermelles que la Jazz hagi vist mai, un ratolinet corre cap a ella, i, com la veu tan i tan moixa, li pregunta el motiu de la seva tristor. La Jazz, sense saber ben bé el perquè, li explica la seva història. En acabar, en Boleta, que és com es diu el ratolí, s’aixeca ben de pressa, amb nerviosisme, com fan els ratolinets, i, sense dir absolutament res, se li apropa i li regala una forta abraça, una d’aquelles en les que et perds, una d’aquelles que no saps que la necessites tant fins que te la donen. Quan se separen, agafa la poteta de la Jazz i li demana que l’acompanyi, que té una gran sorpresa per a ella. Corren i corren pels carrers de Molins, i la Jazz, tot i que cansada, corre ben emocionada per saber quina és aquella sorpresa que resoldrà la seva situació.
Cap a les afores, en Boleta s’atura davant una casa, ni gran ni petita, ni molt diferent de les del seu voltant, força velleta però d’un color rosa radiant, d’aquell tan bonic que tan sols es veu en algunes flors. Allà, davant aquella casa, el seu nou amic li explica que hi viu ell amb una mare i els seus fills i que, tot i no ser una casa nova, però tampoc vella, ni especialment gran o gaire lluminosa, però tampoc fosca, estarà molt i molt bé perquè sempre hi ressonen els riures o els jocs de les criatures. Li explica que de ben segur estaran feliços de la seva arribada perquè l’altra nit, mentre rosegava un tros vell de formatge, va sentir que la família parlava com de bonic seria poder compartir les seves aventures i les seves fantasies de joc amb un nou amic o amiga.
Així doncs, aquell matinada freda d’hivern i de la mà del seu nou amic Boleta, la petita Jazz entra a la casa que, malgrat no ser ni massa gran ni massa luxosa, es convertirà en la seva llar i en l’inici de la seva nova historia, una carregada de sorpreses d’allò més divertides que la faran riure fins que li faci mal la panxa.