La colla d’en Firulai

L’estiu passat l’Ousmane i la Khadija, uns nens d’un poblet d’Àfrica, van arribar a Lampedusa en pastera. Us  usreguntareu per què van fer aquest viatge, oi?
Doncs no va ser per plaer, no. Van haver de marxar de casa seva i deixar-ho tot enrere perquè passaven gana i fred.
Els seus pares, l’Omar i la Rashida, els van explicar que volien emigrar per buscar una millor vida. Ell nens no sabien què volia dir emigrar, així que els ho van haver d’explicar. Farien un viatge molt llarg en una mena de barca que compartirien amb altres famílies que també abandonaven la seva terra estimada. Per poder marxar van gastar tots els seus diners estalviats.
Als nens no els va fer cap gràcia haver de marxar del seu país, perquè deixarien enrere molts amics i amigues. Però sabien que si els seus pares ho havien decidit era el millor per a tots.
El viatge va ser molt dur i van arribar cansadíssims i tristos; les cames els feien figa, estaven morts de gana i gelats de fred. El que van trobar a Lampedusa no els va animar gaire perquè tal com van arribar els van dur a un camp de
refugiats. Sabeu què és un camp de refugiats? És un espai molt extens on moltíssimes famílies viuen en tendes molt precàries.
Tot i això els germans a poc a poc es van anar habituant a la nova situació i van anar fent cada dia més amics i  amigues. Amb ells, podien compartir les seves pors o tristeses però també compartien moments divertits: Cada dia
després de menjar anaven a fer diferents activitats que els proposava un coordinador del camp que es deia Luigi. Un dia jugaven a futbol, un altre cantaven o ballaven o dibuixaven, s’explicaven històries…
Molt lluny d’Itàlia, en una ciutat molt bonica anomenada Reus, vivien el Miquel i la Berta, dos germans bessons de 10 anys. A l’escola havien parlat de la immigració i havien arribat a casa molt preocupats perquè sabien que hi havia
nens com ells que patien molt i ho estaven passant magre. A l’hora de sopar ho van comentar a casa, ja que volien trobar una solució per aquest problema.
Els seus pares, la Coia i el Pere, també estaven d’acord, s’hi havia de fer alguna cosa, ja que sempre els explicaven que les persones s’han d’ajudar les unes a les altres. “Cal fer mans i mànigues per ajudar els qui més ho necessiten” els repetien. Però, per més que en van parlar, no van decidir res.
Es va fer l’hora d’anar a dormir i un cop al llit tant el Miquel com la Berta no s’ho podien treure del cap. I vinga a  cavil·lar, i vinga a donar-hi tombs, es van anar adormint.
L’endemà era dissabte i mentre esmorzaven la mare i el pare feien una cara especial, com si passés alguna cosa que els nens no sabessin. Llavors la Coia els va comentar que tenien una proposta a fer-los. Que seria una decisió molt
important que caldria prendre entre tots quatre: hi havia la possibilitat de poder acollir a casa seva dos immigrants a l’estiu.
De seguida la idea els va semblar genial i van estar més contents que un gínjol. I així va ser com les pares es van posar en contacte amb el camp de refugiats de Lampedusa tot escrivint un correu electrònic. El Luigi en rebre el  missatge els va comunicar als pares de l’Ousmane i la Khadija que, amb el seu consentiment, els seus fills podrien passar l’estiu en una casa d’acollida.
La decisió no va ser fàcil per a l’Omar i la Rashida perquè separar-se dels seus fills els preocupava i entristia una mica. Però després de parlar-ho molta estona van arribar a la conclusió que seria un bé per als seus fills. Els van explicar als nens que una família catalana els obria les portes de casa seva per passar-hi l’estiu i després ja tornarien a estar junts. Els dos germans van acceptar de seguida molt il·lusionats amb aquesta aventura!
Els mesos van passar i el bon temps estava a punt d’arribar. L’Ousmane i la Khadija es van acomiadar dels seus pares i amics. Van agafar un avió i van viatjar fins a l’aeroport de Reus.
Allí els esperaven molt emocionats la Berta i el Miquel amb la seva família. Estaven nerviosos, fets un flam, però als ulls els brillaven espurnes d’il·lusió.
L’espera se’ls havia fet més llarga que un dia sense pa. Aquella nit gairebé no havien pogut aclucar l’ull. El cap els bullia de tant com havien imaginat com seria aquest moment. Portaven una pancarta de benvinguda que havien fet a
casa tota plena de coloraines on s’hi llegia “ESPEREM QUE US HO PASSEU MOLT BÉ AMB NOSALTRES!!!” en diferents idiomes.
Per fi van arribar i es van conèixer. L’aventura a Reus tot just començava! Tots plegats van anar cap a l’apartament que tenien a Salou i durant un mes i
mig van passar-ho d’allò més bé anant a la platja tots els matins i jugant amb
els altres nens i nenes dels apartaments. També van visitar la ciutat de Reus,
els van explicar qui era Gaudí i els van ensenyar els edificis mordernistes que
tenien a la seva ciutat, com la meravellosa Casa Nàvàs. Van passejar per la
Tarragona Romana i van visitar l’impressionant Pont del Diable.
Tot i les dificultats per entendre’s, se’n van sortir molt bé. Els primers dies
utilitzaven el traductor al mòbil o les tauletes constantment i quan convenia es
feien entendre amb gestos. A poc a poc van anar intercanviant paraules; la
Berta i el Miquel van aprendre algunes frases en la llengua del l’Ousmane i la
Khadija, mentre ells aprenien el català. No van tardar gaire en entendre’s molt
bé.
El mes d’agost van anar a passar uns dies a la muntanya. Van fer excursions,
van pujar als cims més alts amb el telecabina de la temporada d’esquí, es van
banyar al riu, van pescar, van fer caiac… S’ho van passar pipa!
El primer dia van trobar un gos que els va seguir per tot arreu. Al principi els
feia una mica de respecte, però van comprovar que era inofensiu i que només
volia jugar amb ells. Els pares van trucar a l’ajuntament del poble per saber què
podien fer amb el gos i van quedar que, mentre estiguessin al poble i ningú el
reclamés, en tindrien cura ells.
I així va ser com la família es va ampliar i el Firulais que és el nom que li van
posar al gos, els acompanyava a tot arreu on anaven.
Els dies es van anar desgranant i la fi de l’estiu va arribar. L’Ousmane i la
Khadisha van volar cap a Itàlia amb els seus pares. Tots estaven una mica
tristos, amb un nus a la gola, però els reconfortava saber que l’estiu que ve es
retrobarien altre cop. S’havien fet un munt de promeses i havien imaginat
moltíssims plans per passar-ho bé quan tornessin a reunir-se.
I qui sap si amb una mica de sort, les coses milloraven i la situació dels seus
bons amics els permetria dur una vida digna a Reus amb ells. Ells n’estaven
convençuts!!!