Els meus tresors

Hola, em dic Fatima, tinc 9 anys i avui he fet un nou amic, l’Enzo.
Vaig néixer al Marroc, en un poble anomenat Dubdu. És un raconet de món tan i tan petit que el dia que la mare em va dir que marxàvem, vaig tenir temps d’agafar-lo amb una sola mà i guardar-me’l al cor. Així va ser com vaig aconseguir el meu primer tresor. Encara que sembla petit, el record del meu poble té un gran poder perquè allí estan les olors de quan era petita, el soroll de les rialles amb els amics, la llengua que sempre m’acompanya i sobretot la meva padrina, la Fatna, que es va quedar en aquell raconet de món malgrat les llàgrimes. A vegades, quan parlo amb ella per telèfon
encara plora. Ella em diu que no està trista, que plora d’alegria. I us preguntareu, es pot plorar d’alegria? Jo tampoc ho sabia però us asseguro que sí és possible. Quan plores d’alegria ho fas fent servir unes llàgrimes especials que estan amagades darrere d’un gran somriure. La meva padrina plora d’alegria cada cop que la truco per telèfon i li explico que aquí també he fet bons amics, quan em veu per vídeo i em diu que cada dia estic més gran i més maca o quan m’acomiado d’ella amb un «t’estimo».
El dia que vaig deixar el meu poble mai m’hagués imaginat que començaria una nova vida per a mi. Jo estava molt contenta perquè després de dos anys tornaria a veure al meu pare. Ell havia marxat a Europa sol, a trobar feina, a guanyar diners i a buscar una casa per a nosaltres. Després d’aquells dos llargs anys sense veure al pare, la mare i jo vam fer un llarg viatge en autobús i vaixell fins arribar a Almeria. Allí, el pare ens estava esperant impacient i  emocionat. Sempre recordaré la seva abraçada i les seves dolces paraules:
– «Ja estem junts, estimada filla. A partir d’ara tot anirà bé».
Em vaig fixar que el pare plorava d’alegria i, sense saber com, jo també ho estava fent, jo també vaig descobrir què era allò de plorar amb un somriure. Aquell moment tan màgic va passar fa dos anys però encara el guardo al meu cor com el meu segon tresor.
El pare ens va portar en cotxe a una ciutat de Catalunya anomenada Lleida. Recordo que feia molt fred i la boira era tan espessa que fins una setmana més tard no vaig poder veure-hi el cel blau. Van passar els dies però cada cop em sentia més trista perquè era conscient que no podia tornar a Dubdu. Estava amb el meu pare i la meva mare, la família estava unida però… tot era tan diferent!
Els carrers estaven plens de cotxes, la gent anava d’un costat a l’altre sense mirar-me a la cara, no coneixia a ningú i tampoc sabia com fer amics perquè no em podia comunicar amb ningú ja que no entenia l’idioma. Era com si uns extraterrestres m’haguessin abduït del meu petit raconet de món i m’haguessin deixat en mig d’un planeta llunyà on res era comprensible.
Però unes setmanes més tard, la meva sort va canviar. Vaig començar a l’escola del barri. El primer dia, la mare em va acompanyar fins a la fila i em va presentar a la meva nova mestra, la Lídia. Quan la mare va marxar, em sentia molt nerviosa perquè no coneixia ningú, hi havia molts nens i moltes nenes que no paraven de mirar-me. La Lídia em va agafar de la mà i, encara que no l’entenia, la seva veu em va fer sentir millor. L’escola era molt gran i bonica. Tenia un pati immens que envoltava tot l’edifici amb dos pistes de futbol, una pista de bàsquet, gronxadors , un hort… i la
meva classe era gegant, amb grans finestres per on podia veure una catalpa. Era un arbre altíssim, amb el tronc tort i totalment despullat de fulles pel fred de l’hivern. Em vaig sentir molt unida a la catalpa. Aquell arbre, a l’estiu, estava ple de fulles, tothom l’apreciava per la seva ombra i se sentia més útil que en aquells mesos d’hivern. Jo, a l’estiu, estava a Dubdu, em sentia forta, valenta, amb amics… però ara em sentia despullada, insegura i sola. En el meu primer pati, vaig seure al peu d’aquella catalpa i li vaig donar una abraçada. De sobte, vaig notar com algú em tocava l’esquena.
Em vaig girar i vaig veure a un grup de nois i noies que amb un somriure em convidaven a jugar a pilota. La meva sort va començar a canviar en el moment que vaig conèixer al meu nou grup d’amics: el meu tercer tresor.
Ells i elles són un grapat de nois i noies amb històries de colors molt diferents i entre tots fem la colla de l’Arc de Sant Martí. El Xavi, l’Anna i el Pau són amics nascuts a Catalunya que m’han ajudat molt a aprendre català i a conèixer i compartir costums de Lleida. Sabeu que el plat preferit del Pau són els caragols a la llauna? Sí, sí, caragols! Mai els he provat però no descarto fer-ho algun dia perquè si el Pau diu que són boníssims, hi confio amb els ulls clucs. A l’Anna i al Xavi també els agrada menjar, però llibres! Mai havia conegut una parella tan lectora! Ells m’ensenyen paraules
divertides en català. Les meves preferides són: «Crispetes», «xiuxiuejar», «empatia», «amics», «papallona» i «enraonar». Però també he fet amics que com jo venen de racons del món que mai hagués pensat que existien. L’Aliou va néixer a Mali, és un noi molt divertit que sempre ens fa riure. L’Awa és senegalesa i és la nena més llesta d’aquest planeta. També tinc la sort de ser amiga del Malamini. Ell va néixer a Catalunya però els seus pares són de Gàmbia i és tan amable que mai et dona una raó per enfadar-te amb ell. Per últim, la Khadija és la meva millor amiga. Va néixer a Algèria. El primer dia em va parlar amb àrab i em vaig sentir com a casa. Ara, a l’escola, gairebé no parlem en àrab, ho fem en català perquè així practiquem i ens ajudem a millorar l’idioma. Tots ells em van ajudar a entendre que la meva història no era única i que les meves pors anirien esapareixent amb el pas del temps. De la mateixa manera que la catalpa de l’escola va començar a cobrir-se de fulles i, amb la calor de Lleida, tothom buscava la seva ombra, jo, de mica en mica, vaig anar trobant el meu lloc en aquest nou món i ara em sento menys extraterrestre i més valenta.
Per això he començat aquesta història dient que avui he fet un nou amic, l’Enzo. Ens l’ha presentat la senyoreta Lídia. Ve del Brasil, només parla portuguès i gairebé no s’atreveix a mirar a ningú a la cara. A l’hora del pati, m’he apropat a ell, l’he picat l’esquena i al girar-se, l’he convidat a jugar a pilota amb nosaltres. Amb timidesa ha acceptat la meva proposta i amb tres tocs de pilota ens ha demostrat que és un «crack» amb el baló. A l’acabar el pati, ell s’ha apropat a mi, m’ha mirat i m’ha regalat un somriure d’orella a orella. Sense parlar el mateix idioma, he entès perfectament què
m’ha volgut dir i com s’ha sentit. Ho sé perquè la meva història no és tan diferent a la de l’Enzo, és la història de tantes persones que deixen el seu racó de món a la cerca d’un grapat de tresors que els facin plorar d’alegria. Dubdu, la meva família, els meus nous amics… són els tresors que he anat acumulant al llarg d’aquest viatge però estic segura m’esperen molts d’altres.