Hem de partir

Aflicció, enyorança, desesperació, malenconia, pena, incertesa, por…
Això és el que sent tothom a l’inici. Si marxa o fuig… Ho sent. Si arriba i deixa enrere, també ho sent.
El meu pare fa tres dies que no torna de buscar llavors, habitualment tarda només un dia. La mare deambula a la tenda molt nerviosa i trista. A la tribu ja se’l dona per mort.
Últimament les bèsties salvatges s’atreveixen i s’apropen molt on som nosaltres, tant que causen moltes morts. Aquestes bèsties que tant temem són: un animal molt ample i alt com un arbre, tot pelut, amb trompa i uns queixals enormes; També un ésser que tenim la creença que si et mossega cada lluna plena seràs com ell i finalment , el més temut, té la mateixa mida d’una persona adulta, amb el cos allargat i camina sobre les seves quatre potes. El seu pelatge és groc amb taques negres i té unes dents molt esmolades. Si te’l trobes de cara no tens res a fer.
Després de patir els seus atacs a la tribu han decidit marxar lluny, abandonar tots els horts i tancats d’animals.
Aquell de qui ho he après tot encara no hi és, potser no tornarà…Molts no ho fan després d’una batuda tan perillosa.
Tots carreguem bols de fang assecat amb menjar, estris penjats amb cordes i tot allò que sigui útil i necessari. Algú s’ encarrega de dur totes les llavors perquè quan trobem on quedar-nos no hàgim de buscar-les .
Ploro perquè no el tornaré a veure ni tampoc a la bestiola que em fa companyia i em segueix a tot arreu. L’ancià no me la deixa carregar, no podrà seguir el pas de la marxa. He perdut molt en aquesta fugida, alguna cosa m’oprimeix el pit.
Anem en direcció el sol i no hi ha intenció de parar perquè han encès torxes. Tothom està cansat, les cames tremolen, els braços i l’esquena estan adolorits de la càrrega.
Després de molta foscor alguns vigilen amb foc i altres descansem una mica. A trenc d’alba, reprenem la marxa. Quan el sol està al capdamunt del cel ens rodeja una altra tribu, viuen a la cova que hem vist a la penya fa una estona.
Fan soroll, ens miren de lluny i no s’apropen , ens tenen por.
La mare m’explica que els savis s’hi han comunicat i que ens deixen compartir territori si els ensenyem destreses.
Al principi ens va costar adaptar-nos ja que desconeixíem els uns dels altres molts dels sons amb què ens comunicàvem. Passat un temps ells van aprendre allò sabíem de conrear, la cura dels animals i la fabricació d’objectes. Nosaltres vam aprendre estratègies de caça i érem més per defensar-nos.
Van venir temps pròspers, vaig domesticar un animal, petit i pelut amb una cua llarga.
Un dels ancians va morir i entre tots vam aixecar i clavar una pedra llarga al sòl per honrar-lo.
Ara estem més segurs perquè hi ha gent de l’altra tribu que amb una sola llança poden arribar a matar l’animal més temut i nosaltres sabem com aprofitar tot el seu cos.
Tenim abundància de pells d’animals, ja que hi ha un grup que caça constantment.
Tenim més menjar i recol·lectem més fruits. Cada dia els tancats són més grans i hi ha més gent per tenir-ne cura.
La meva incertesa ha desaparegut, ja que sempre hi ha algú disposat a ensenyar-me què i com he de fer alguna cosa.
Migrar no és un acte desmotivat , mai ho ha sigut. Ni fins i tot quan la paraula no existia ni hi havia consciència del mot perquè aflicció, enyorança, desesperació, malenconia, pena, incertesa, por….
Això és el que sent tothom a l’inici. Si marxa o fuig… Ho sent. Si arriba i deixa enrere, també ho sent.
Per què afegir-hi discriminació? És injust.