El dia que em va canviar la vida

Recordo aquella nit com si fos ahir. Recordo aquell moment en què em va canviar la vida. I segur que us estareu preguntant què va passar. Doncs bé, us ho explicaré…
Com bé era de costum a casa nostra, els meus germans, els meus pares i jo vam sopar molt d’hora. La mare era una cuinera de primera i sempre estàvem desitjant que arribes l’hora de sopar per degustar els seus exquisits plats. Després de passar una llarga estona parlant, rient i explicant-nos tot el que havíem fet durant el dia, va tocar rentar-se les dents i anar a dormir.
El pare, com de costum, venia a la meva habitació i em feia un petó al front. Després era el torn de la mare, que  sempre pujava el llençol amunt i m’embolicava com si fos un nadó. Jo odiava que fes això, li repetia sempre, però ella reia i ho tornava a fer. En el fons m’agradava, però un nen de 10 anys com jo no podia anar dient i reconeixent que li
agradaven aquestes coses, què pensarien de mi?
De mica en mica els meus ulls es van anar tancant i vaig anar submergint-me en una son profunda.
Però aquesta son es va veure interrompuda a les 4 del matí, quan tot va començar a tremolar. Desitjava estar somiant, tot i així allò no semblava un somni, era real. Ràpid vaig aixecar-me del llit, vaig intentar anar a buscar als pares a la seva habitació, però en qüestió de segons, un munt de pedres van començar a caure del sostre i tot es va tornar fosc. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar allà, ajagut en una cantonada de la meva habitació, rodejat de pedres, mobles, pertinences que no reconeixia i mort de por. Vaig aconseguir sortir d’aquell forat i vaig intentar anar a buscar a la meva família, però res s’assemblava a casa meva. Ja no hi havia parets, ja res era com jo ho recordava. Una sensació de pànic va envair el meu cos i només vaig poder plorar.
Entre les llàgrimes, els meus ulls em van permetre veure una finestra al fons i m’hi vaig apropar. Un calfred em va recórrer tot el cos quan vaig observar una ciutat devastada, submergida en runes i molt diferent de com sempre jo l’havia vist.
Vaig començar a cridar, a buscar ajuda. Jo volia trobar als pares, als meus germans. Volia despertar d’aquell malson, que la mare tornes a embolicar-me en els llençols i que el pare vingués a fer-me un petó de bona nit.
Però res d’això va passar. Només recordo que uns homes amb uniforme van rescatar-me d’aquell desastre i em vam ficar dins d’un helicòpter.
I sabeu què? Jo sempre havia somiat en pujar-hi en un. El meu somni era ser pilot d’avió i m’encantava tot el que tingués a veure amb volar.
Però l’experiència no va ser pas agradable. A mi em feia mal tot el cos, tenia molt de fred i no podia deixar de pensar on estava la meva família.
Després de moltes hores a l’hospital, moltes proves i moltes preguntes, van donar-me una de les pitjors notícies que havia rebut mai. La meva família estava desapareguda i no hi havia rastre de cap d’ells. Dues llàgrimes van sortir dels meus ulls, les úniques dues llàgrimes que em quedaven després de tant plorar. Allà vaig entendre que la meva vida havia canviat i que ja res tornaria a ser com abans. La por era cada vegada més gran i els pensaments dolents ressonaven cada cop més fort dins el meu cap.
Passats uns dies, una noia jove va venir a veure’m a l’habitació de l’hospital. Em va fer moltes preguntes, volia saber moltes coses de mi. Tot i que estava cansat de respondre preguntes a tothom, em va semblar una noia molt agradable i vam estar parlant força estona. Després de tants dies de tristesa, havia estat l’única persona que havia aconseguit
treure’m un somriure.
La Sònia, així es deia ella, em va visitar durant una setmana. Cada dia, després d’esmorzar, ja l’esperava ansiós. Em feia oblidar tot el que estava vivint, el que havia perdut i feia fugir la por del meu cap.
Va ser un d’aquells matins quan la Sònia no va venir pas sola, sinó acompanyada d’una dona i un home. Tenien un aspecte agradable, un gran somriure i duien una bossa verda a les mans.
Tots dos es van presentar i em van entregar aquell misteriós paquet. Quan vaig obrir-lo, una sensació ben estranya va recórrer el meu cos. I dic estranya perquè no sabria pas definir-la. Era un llibre. I pensareu, què té d’estrany un llibre? No pas res, però el fet de tornar a tenir un entre les meves mans em feia recordar tot el que havia tingut. Em feia
recordar als meus germans, quan junts llegíem un munt de llibres a la mare; em recordava al pare, que sempre me’n regalava un per al meu aniversari; em feia recordar una vida que ja no tenia. Tot i això, vaig mostrar-me molt agraït pel regal.
La Sònia, després de donar-li moltes voltes, em va explicar que ells serien la meva família d’acollida. I fins quan? Ningú ho sabia. El que tampoc sabia era que la Carla i en Damià, es convertirien en persones tan importants per a mi.
I us escric aquesta història deu anys després d’aquell fatídic dia per explicar-vos que fa deu anys vaig perdre a la meva família en un dels terratrèmols més horribles que hi ha hagut al món, però també per explicar-vos que vaig anar a parar a casa d’una altra família que em va estimar i m’estima més del que mai hagués pogut imaginar.
Començar una nova vida fora del meu país no va ser fàcil, vaig haver de fer front a moltes situacions que mai m’hagués imaginat: parlar un altre idioma, tornar a fer amics i començar de nou.
Però de mica en mica, la por va anar desapareixent. Ara, per fi, torno a ser feliç.