Els nens de la guerra

Tots l’animaven dient: “Toni!! Toni!! Toni!!”, encara que no era el seu nom. Començava per Ton… però en la nostra llengua sembla impronunciable i és més fàcil escurçar. Alguns inclús portaven pancartes amb el seu nom escrit amb lletres ben grans. Jugava molt bé a l’equip de futbol extraescolar i tota classe es van animar cada dissabte al matí a veure els partits. Es van enganxar de seguida amb la seva manera de jugar, de ser amable amb els companys d’equip inclús amb els de l’altre equip.
En realitat, primer no vaig ser amic d’ell, sinó de la seva germana. Vaig anar al parc, com cada tarda de dijous que no feia extraescolars. Allà estava aquella nena amb el seu germà. Es veia que no eren d’aquí. Les seves robes eren igual que les nostres, però tenien alguna cosa estranya, no les havien comprat en cap botiga d’aquest país.
Els dos germans jugaven entre ells, però no somreien, tenien la mirada trista i perduda. De tant en tant, miraven la seva mare com buscant-la, com si tinguessin por que anés a desaparèixer.
Vaig pujar al tobogan amb el meu germà petit i ens vam tirar tots dos junts. Ells ens van mirar i van dir unes paraules que no vam entendre. Mentre nosaltres sortíem d’allí i corríem vam sentir un cop i, tot seguit es va sentir algú plorar. Era la nena que s’havia fet mal al genoll. Ens havien imitat i no havien calculat bé i ella en sortir del tobogan empès pel seu germà li havien fallat les cames i havia ensopegat el genoll amb la terra, fent-se una ferida.
Al principi va ser un petit crit, després va arrencar a plorar amb un so potent. Mai he plorat així quan m’he fet mal, però ella ho feia amb molta força. El seu germà gran primer s’havia espantat i tot d’una la va abraçar, com si amb allò la volgués ajudar.
Uns pares que estaven al parc es van girar, què succeïa? La mare va anar corrents a buscar la nena, la va portar a la font per curar-li la ferida. La va netejar amb el que tenia, uns mocadors de paper que de seguida es van acabar. Seguia plorant, i de sobte la mare
es va agenollar al costat de la seva filla i també va començar a plorar. El nen les mirava i també va començar a plorar. Jo no sabia què fer, els pares dels altres nens i la meva pròpia mare no sabien si anar on estaven ells.
Tot d’una va aparèixer el senyor del basar xinès. És molt simpàtic i m’agrada molt. Sempre que vaig a la seva botiga em regala un caramel al meu germà i a mi. Portava gasses i una petita ampolleta. Em va cridar l’atenció, semblava que parlava en xinès amb aquella senyora estranya. Però ella no era xinesa! La mare i altres persones del parc es van animar i van anar a on eren i van començar a conversar.
El senyor xinès, tan amable com sempre ens va explicar el que, en part, hem vist una mica per la televisió, encara que moltes vegades no li presto atenció.
La dona tenia un nom estrany. Havien fugit del país on vivien. De cop i volta va esclatar una guerra i el pare es va haver de quedar. Van bombardejar la seva ciutat i no va quedar res de casa seva. Van tenir sort de poder escapar, altres amics i veïns no van poder i van morir. Primer van travessar la frontera més propera, però no va anar bé. Al país on havien arribat, era amic del qual els havia envaït. Tothom els mirava malament, inclús un parell de cops va haver-hi gent que els va empènyer o insultar, no eren benvinguts. Amb moltes dificultats, van tornar al seu país i van haver de travessar la frontera cap a un altre país.
Allà tot va ser molt diferent, després de creuar la frontera hi havia molta gent que els ajudava, els donava aliment, roba, mantes per si tenien fred. Els van prometre que no estarien sols. Els van pujar en un autocar i després d’un viatge de dos dies. Amb moltes parades i menjant el que els donaven, van arribar aquí.
Va haver-hi gent que els va ajudar estaven molt agraïts, però molt tristos. No sabien res del pare. Al cap d’uns dies van rebre una trucada d’ell. Estava bé i els va dir que tornarien en uns mesos.
Aquell dijous la mare havia decidit sortir al carrer a passejar amb els seus fills, per conèixer el lloc on vivien. Van acabar al parc i per casualitat van conèixer el senyor xinès. Ella es va dirigir en xinès, l’havia estudiat quan vivia al seu país.
El senyor del basar feia de traductor als pares, que cada cop eren més al voltant d’aquella gent. Després d’això tots van fer per entendre’s.
Han passat dos mesos des d’aquell dia. Moltes coses han canviat, en “Toni” i la seva germana van venir a la nostra escola. Ella va a 3r i jugo algunes vegades amb ella al pati. També ha fet altres amigues. En “Toni” va venir a 4t amb mi. La mestra ens va tornar a explicar el que jo ja sabia. Al principi, li costava relacionar-se, tenia por. Però en sortir al pati, el professor d’educació física va fer que jugués a futbol. Tots van quedar meravellats i el volien al seu equip, en sap molt.
Tan ell, com la seva germana, com la seva mare van aprenent la nostra llengua i ja parlen amb nosaltres, a vegades tenen la mirada trista, però se senten estimats.
I sabeu una cosa? La seva mare va trobar feina de seguida, i sabeu de què? Doncs de professora de xinès en una acadèmia. Mai hauria pensat que una persona que no és xinesa pogués ensenyar aquesta llengua. Que curiós!!