El viatge d’en Luca

Ja fa dies que la mare es prepara per marxar. Tots estem molt tristos, però el pare és el que està més ensopit. Jo els intento alegrar amb paraules boniques perquè estiguin més animats. Ens han explicat, a la meva germana Marie i a mi, que la mare ha de marxar a Catalunya a treballar. La nostra vida a París és molt bona i no entenc perquè ha de canviar de feina.
La Marie és molt petita i només té tres anys. Ella no se n’adona encara del que està passant però la trobarà molt a faltar. La mare ens ha promès que ens trucarà cada nit i ens explicarem com ens ha anat el dia.
Ha arribat el dia d’acomiadar-nos de la mare. Li fem molts petons i abraçades.
– Us estimo moltíssim. Us trobaré molt a faltar – em va dir la mare.
– Jo t’estimo més – li vaig dir.
– Cuida de la Marie i ajuda el pare, Luca – em va demanar.
– T’ho prometo – vaig dir amb els ulls plorosos.
Els primers dies sense la mare van ser molt tristos. Trobàvem a faltar les seves abraçades i que ens vingués a buscar a l’escola. També que ens digués bona nit mentre ens ficava al llit.
Ja feia un mes que ens havíem acomiadat d’ella i, com cada nit, la mare ens va trucar. Em va dir que havia trobat una casa molt bonica a El Vendrell, un poble de costa, des d’on es veia com el sol s’amagava dins del mar. Després, li vaig passar el telèfon al pare i vaig veure que es posava molt content.
– Us he de donar una notícia – ens va dir el pare. I ens va fer seure al sofà amb ell. El Max també va venir corrent amb el seu os a escoltar al pare.
– La mare i jo hem pensat que podríem anar tots a viure amb ella a El Vendrell.
– I els meus amics? I la meva escola? – vaig començar a preguntar.
– Allà tindràs nous companys d’escola i segur que faràs molts amics i amigues. – em va respondre el pare mentre m’acaronava els cabells.
– Els avis també venen amb nosaltres? – vaig preguntar nerviós.
– No, Luca. Ho sento, però ells es queden a París. Son massa grans per canviar la seva vida. – em va dir.
Vaig estar una estona en silenci. Estava una mica nerviós per la notícia. Després vaig fer una altra pregunta que em tenia molt preocupat.
– El Max vindrà amb nosaltres a Catalunya? – vaig preguntar angoixat.
– Sí, ell podrà venir amb nosaltres. És part de la nostra família.
Havien passat cinc dies i la casa estava molt buida. Les maletes estaven plenes amb la nostra roba i els nostres records. Em sentia trist i content a la vegada. Era dur deixar els meus amics i la meva casa però tornar a estar amb la mare em feia molt feliç.
Vam llogar una autocaravana i vam posar rumb cap al Vendrell. Anàvem molt plens però vam tenir un viatge tranquil i llarg, on el pare va aprofitar per ensenyar-nos algunes paraules en català. Després d’unes hores, i quan ja era de nit, vam arribar al nostre destí.
La casa era gran i de color blanc i tenia un jardí molt bonic ple d’arbres i plantes. Quan la vaig veure em vaig posar molt content però vaig sentir enyorança recordant la meva antiga habitació.
La mare ens va rebre molt somrient i amb una abraçada tan forta que gairebé ens ofega. Vam estar una estona explorant la casa i totes les habitacions mentre els pares feien el sopar.
Escola Pau Casals El Vendrell – Alumnes de 4tA
Quan ja estàvem tots preparats a la taula per sopar, la mare ens va explicar que li agradava molt la seva nova feina i que segur que ens agradaria molt la nova escola. Es deia Escola Pau Casals. La mare em va explicar que era el nom d’un músic molt important que va néixer al poble. Tot i que jo estava molt inquiet, em va il·lusionar molt saber això perquè a mi m’agrada molt la música.
El primer dia que vaig anar a l’escola estava molt nerviós. No em volia aixecar del llit i em feia molta por no entendre el que dirien els demés. Em van presentar a la directora, que es deia Aurora, i ella em va ensenyar l’escola. Era molt simpàtica i amable, i la seva manera de tractar-nos em va tranquil·litzar molt.
Després em va ensenyar la meva nova classe. Els meus nous companys i companyes de quart m’havien preparat una sorpresa de benvinguda. L’aula estava guarnida amb globus i havien posat música. Em van rebre molt afectuosos i van córrer a abraçar-me. De cop i volta, la por va desaparèixer i em vaig sentir molt acollit. Tots eren molt simpàtics i alegres i vaig sentir que tot aniria bé.
Han passat quatre mesos de la nostra arribada. El pare i la mare estan molt contents i tenen un grup d’amics del poble que els han ajudat molt a adaptar-se. La Marie ha crescut molt i ja no plora quan entra a l’escola. Sempre porta molts dibuixos i treballs manuals que fa i li agrada molt jugar a futbol.
La meva vida també ha anat força bé, encara que jo tinc més obligacions que la Marie. Estic aprenent català, castellà i anglès i em van molt bé les matemàtiques. M’agrada molt com la meva mestra m’ho explica. He fet bastants amics i amigues i he aconseguit entrar a la coral de l’escola amb la Vera i la Carla, que són companyes de classe. Estem preparant cançons per fer un concert a Tarragona i estic molt il·lusionat.
Els canvis, tot i ser complicats, ens ensenyen noves experiències i ens fan créixer.