Una capsa molt especial

Aquell dia tenien examen i en repartir els fulls es van adonar que la Carla tornava a faltar. Ja feia dies que no venia a classe. La Martina, una de les seves millors amigues, li va fer una vídeotrucada però no li va contestar. Ho va provar per telèfon i aquest cop sí que hi va poder parlar. La Carla li va explicar que no es trobava bé, que tenia febre i tos.
El dimarts, va tornar a classe i la van veure trista, moixa i amb poques ganes de parlar. A l’hora d’esmorzar va dir que s’havia deixat l’entrepà a casa i quan la mestra li va oferir galetes les va rebutjar dient que estava marejada.
A l’hora del pati alguns amics li van preguntar per què faltava tant a classe i ella els anava contestant diferents motius. Això els va estranyar molt, perquè no aclarien què li passava.
Dos dies després, aprofitant que eren tots a l’aula, la mestra els va posar deures per la propera setmana. Havien de preparar una exposició oral sobre un tema que els preocupés.
I va arribar el dia de les exposicions orals. Als nens i nenes de 4t B els encantava fer i escoltar exposicions orals. Cadascú va explicar allò que més l’amoïnava. En Pere, va explicar que estava preocupat perquè el seu avi era a l’hospital, la Maria, en canvi, estava capficada perquè la seva mare s’havia quedat sense feina… I quan va ser el torn de la Carla, va sortir tota nerviosa al davant dels seus companys. El que els va explicar els va deixar tots bocabadats: la Carla tenia una malaltia mental anomenada anorèxia que l’estava fent patir molt. No només a ella, sinó a tota la seva família. A les hores dels àpats s’ho passava molt malament i li costava molt menjar. Li costava tant, que sovint llençava el menjar d’amagat, mentia o s’inventava qualsevol excusa per evitar menjar. No se sentia bé amb ella mateixa i no li agradava el seu cos. Sovint es comparava amb influencers i s’emmirallava en el món fictici que presentaven aquestes persones per les xarxes socials. També els va comentar que ja feia temps que anava al metge i que el seu psicòleg li havia recomanat que ho expliqués als seus amics. – Perquè els problemes quan els expliques no desapareixen, però es fan més petits – deia la Carla.
Els seus companys i companyes van entendre que per això faltava tant a l’escola. No s’ho haurien imaginat mai que la Carla s’ho estés passant tant i tant malament i els va saber molt de greu haver-li preguntat tantes vegades com és que no venia al col·legi.
L’endemà la Carla va tornar a faltar i el Miquel, li va dir a la tutora que entre tots havien pensat una activitat per ajudar-la. Volien repetir un joc que van fer a l’inici de curs que consistia a escriure paraules i frases boniques sobre cadascú en un paper enganxat a l’esquena.
La Laia, que era la tutora, veient que era una idea molt encertada, els va proposar que en comptes de fer-ho a l’esquena de la Carla, ho fessin en un paper petit i bonic, cadascú amb el seu estil, per posar-lo en una capsa de molts colors. Així quan la Carla se sentís trista o estés passant un mal moment podria obrir aquella capsa i llegir algun paper per sentir-se millor.
I així va ser com tots i totes van omplir aquells paperets de frases boniques sobre la Carla. En un s’hi llegia: “Tens un somriure que il·lumina el món sencer”. En un altre: “M’agradaria ser tan simpàtica i riallera com tu”, o “Cantes com un àngel”, “Tens uns ulls blaus com el cel”, “Brilles més que la llum del sol”, “Sempre ajudes a tothom” …
El dia que va tornar la Carla ja estava tot a punt. La mestra sabia que arribaria una mica més tard perquè tornava del metge. Així que ho van poder preparar bé: van ajuntar totes les taules de la classe amb la capsa al mig. I ells l’esperaven il·lusionats al voltant.
Quan la Carla ho va veure va fer un d’aquells somriures seus tan preciosos. No sabia ben bé què passava però per les cares dels seus amics sabia que el que havia de passar tot seguit ho recordaria tota la seva vida. La mestra li va assenyalar un caminet fet amb petjades que conduïen a la capsa. I tota contenta va anar seguint les petjades de colors fins que va agafar la capsa tot dient: -I ara què he de fer jo? I tots li van contestar: – Obre la capsa que és per a tu!!!
Ella no s’esperava pas el que va hi trobar allí dins. Quan va començar a llegir els escrits dels seus amics es va emocionar moltíssim. Com si toqués el cel!
Eren paraules tan boniques i escrites amb tant d’amor que se li van omplir els ulls de llàgrimes. Però eren llàgrimes d’alegria!
Entre tots li van explicar quan havia de fer servir aquella capsa de colorins:
– Cada cop que et miris al mirall i no t’agradis, llegeix un paperet. Cada vegada que estiguis trista, o enfadada, o no et sentis bé, ja saps què has de fer. Nosaltres no podem estar sempre amb tu, així que hem pensat que gràcies a aquests paperets et podrem acompanyar en els bons i els mals moments. Saps que pots comptar amb nosaltres! I recorda que l’important no és com som per fora sinó tot allò de bo que tenim a dins el cor.