(Basada en una història real)
Hola, som la Pipa i l’Olívia. Som millors amigues des de 3r de Primària i hem viscut moltes aventures juntes, però avui us n’explicarem una molt inusual que ens va passar quan fèiem 5è.
Tot va començar amb la nostra tutora que es deia Mireia. Era la millor pofessora del món i sempre fèiem coses molt divertides com, per exemple, jugar a l’Among Us per aprendre ciències. Sí, ja sabem que sona una mica impossible, però és només la mil·lèsima part del que la Mireia es podia inventar. Sempre ens ajudava en tot, ja fos de treball com de qualsevol altra cosa. Una vegada, una nena de la classe es va posar malalta i li vam fer un vídeo perquè es recuperés aviat i òbviament la Mireia ens va ajudar moltíssim. Sabia fer de tot! Junts ho havíem passat genial imaginant que érem mestres. Per cert, era una de les poques professores que ens deixava escriure a la pissara! Tot era preciós. Cada matí anàvem a l’escola pensant que divertit seria el que faríem i, després de classe, no paràvem de parlar sobre el que havíem fet. Fins que un dia, la Mireia no va venir. Era bastant estrany perquè no havia faltat al col·le ni una sola vegada!
Era principis de maig, just després de Carnaval, un dels dies que mai se’ns oblidarà. Potser és perquè teníem una combinació perfecta de l’Olívia disfressada de metge, la Pipa vestida de caixa d’Amazon i la Mireia amb la seva disfressa feta amb sacs d’escombraries i un casquet de piscina blanc que representava en Voldemort de Harry Potter. Ja feia una setmana que no tornava. A totes les preguntes que li fèiem a la seva substituta sempre ens responia:
– No us preocupeu, només té un petit refredat.
– Però… Què li passa? Té la Covid? –insistíem nosaltres.
– No –ens responia.
I normalment aquí s’acabava la conversa.
Aleshores vam decidir que havíem d’agafar el toro per les banyes i esbrinar per què trigava tant a tornar. No van passar ni tres dies quan vam descobrir que la Mireia tenia una depressió. No explicarem com ho vam saber perquè aquesta és una informació secreta de la unió escolar VCHAP.
“Doncs, si es troba malament, hem d’animar-la! A veure… Qui té com a amics? Doncs… la Lisa, una altra professora; en Ginger, el seu gos; en Marc… Sí, en Marc! És la seva parella, viuen junts i això significa que la veu cada tarda quan torna a casa.”
I així va ser com vam decidir escriure-li una carta. Ens passàvem tot el nostre temps lliure a la biblioteca investigant sobre la depressió i fent la carta. Va acabar sent meravellosa i la depresió va resultar un tema molt extens i molt interessant. Bàsicament vam aprendre que es tracta d’un trastorn mental en el qual et sents trist, apartat i no vols fer res de res. Només penses en la mala sort tens. Gràcies a Déu, en aquest món existeixen persones que es diuen psicòlegs i que saben ajudar la gent amb depressió. Quan ja estàvem a punt d’acabar la carta, vam descobrir que la gent que cau en aquesta malaltia normalment ho fa a la primavera, com la Mireia, perquè l’hivern, amb les festes, ja ha pasat i, l’estiu, tot el bo que n’esperem encara no ha començat. Hem de treballar molt sobre tot allò que fa que la gent se senti trista.
Amb la carta ja acabada i amb força coneixement sobre què és la depressió, vam anar a trobar el Marc que també treballa a l’escola. Ell, sense problemes, la va agafar i li va donar. Passats un parell de dies, ens va arribar una resposta. Era una carta que gairebé ens va fer caure les llàgrimes i dins hi havia dues polseres personalitzades. No estaven gaire ben fetes, però eren molt boniques per a nosaltres dues, eren especials.
Vam seguir contactant amb ella per mail i cartes de paper fins que ella ja no ens va contestar. Suposem que va ser perquè tenia altres coses a fer, com ens passava també a nosaltres. A final de curs vam haver de fer un tràiler i altres vídeos més, teníem moltíssima feina i ja no ens quedava temps per escriure.
A la tornada de les vacances d’estiu, una de les primeres coses que vam fer va ser demanar-li a en Marc que li donés una carta a la Mireia que li volíem donar-li nosaltres mateixes quan tornés, però per desgràcia això no va passar. Ara estem a 6è de Primària i ens segueixen passant aventures força impressionants, però menys freqüentment perquè hem d’estudiar més. Però el millor de tot és que ara tenim una nova tradició: Per cada festa o festiu, no importa si és un festiu petit o si és Nadal, l’Olívia i la Pipa sempre fem una carta molt bonica per a la Mireia. Així ens assegurem que està bé i que no la deixarem tenir cap motiu per caure en una
depressió mai més.
