La força de l’amistat

En un poble de muntanya hi viu l’Elena. Li agrada molt la natura però el que més li agrada del món és l’hoquei.
Des de molt petita juga a l’equip del poble amb els seus amics i amigues. L’esport li ha anat molt bé perquè sempre ha estat una nena molt tímida a qui li costava relacionar-se amb els altres.
La seva família l’ha anat a veure sempre a tots els partits i l’ha animat a millorar cada dia. A l’escola tothom sap que és una bona jugadora d’hoquei i que pot arribar molt
lluny si s’ho proposa.
Però aviat sorgeixen els problemes…
A poc a poc, la seva exigència es fa més gran i la seva família comença a estar preocupada. Ja no és aquella nena alegra i tímida, sinó que ara s’enfada quan perd un partit, quan no fa una bona jugada o senzillament, quan ella creu que no ha fet un entrenament prou bo.
– Hola, filla! Com ha anat l’entrenament avui? – Li demana el pare tot il·lusionat quan la veu arribar a casa.
– Malament! Sóc tonta! No serveixo per a res! – Contesta plena de ràbia l’Elena mentre deixa caure l’estic i la motxilla al sofà del menjador.
– No diguis això… Vals molt i tots ho sabem! Un mal dia el pot tenir tothom. Estic segura que el proper dia anirà millor – Intenta tranquil·litzar-la la mare mentre la segueix cap a la seva habitació.
– Doncs esteu tots equivocats! – crida mentre es tanca d’un fort cop de porta a la seva habitació.
L’Elena no surt de l’habitació per sopar i el pare i la mare comencen a estar molt preocupats perquè ja és habitual aquest comportament.
L’endemà, de bon matí, la Dina, la mare de l’Elena, rep una trucada de l’escola. La Marta, la tutora, vol parlar amb ells. Les notícies que els dona no són bones, ja gairebé no es relaciona amb les seves amigues de sempre, no vol jugar amb elles a l’hora del pati i el seu rendiment acadèmic ha empitjorat perquè està trista, no té ganes de fer res i sembla que tingui son a les hores de classe. Tot sembla indicar que l’Elena té
una depressió.
Entre tots decideixen que cal actuar d’alguna manera perquè torni a ser la nena feliç que havia estat sempre. Per això, un dia que no és a classe per culpa d’un refredat, la Marta fa una assemblea en la qual entre tots parlen obertament d’aquest tema: la salut mental.
– Cal que l’ajudem a recuperar l’autoestima – diu en Biel.
– Es pensa que no serveix per a res i no creu en ella mateixa – Explica la seva amiga Bruna.
– Ja no es relaciona amb ningú i sempre està de mal humor. Sembla cansada… Potser no descansa bé a les nits – Comenta l’Arnau.
De sobte, la Yevert aixeca el dit i crida convençuda:
– Ja sé què hem de fer! Hem d’aconseguir que torni a ser la nostra Elena i la gran jugadora d’hoquei!
De seguida es posen mans a l’obra. Estan convençuts que amb un bon treball en equip tot pot tenir solució. Dissabte al matí tots estan a punt a les grades del pavelló. No hi ha faltat cap company de classe. En el moment que surt l’Elena a la pista, tots es posen drets amb les pancartes que han pogut fer a l’escola.
– Ets la millor!
– Pots aconseguir el que et proposis!
– T’estimem tal com ets!
– Equivocar-se és aprendre!
L’Elena no pot creure el que veu. Una emoció molt forta li posa la pell de gallina i, sense poder-ho controlar, s’asseu al mig de la pista i comença a plorar. Tots baixen a fer-li una forta abraçada i, en el moment que diu, mirant els ulls de la seva mare, necessito ajuda… Saben que es començarà a recuperar.