L’avi Bernat

Al mig d’una vall verda envoltada d’altes muntanyes amb immensos boscos de pins hi ha un poble.
No és gaire gran ni gaire petit, just a la mida per viure-hi tranquil.
Els carrers són empedrats i costeruts; alguns són estrets i altres més amples.
Les cases són de pedra amb les teulades de pissarra. A les façanes destaquen les finestres velles totes pintades de color marró.
Al mig del poble hi ha una gran plaça on se situen la font, l’església romànica, l’ajuntament i l’escola.
La vida transcorre tranquil.la: homes i dones treballen, els nens van a l’escola i els avis passegen, juguen a cartes al bar del poble i s’expliquen històries d’altres temps.
Podríem parlar de la gent que hi viu, però avui us explicarem la història d’una de les persones més conegudes i estimades del poble: l’avi Bernat.
El senyor Bernat havia nascut al poble i hi havia passat tota la seva vida. De petit va assistir a l’escola municipal i als 12 anys va marxar a la ciutat a estudiar a l’institut.
Però la vida a la ciutat no li agradava; enyorava les muntanyes i els boscos del poble i va decidir tornar-hi.
L’avi Bernat era alt, corpulent i robust, de cara rodona, nas punxegut i ulls blaus.
Els seus cabells eren arrissats i havien canviat el seu color negre pel blanc propi de la seva edat.
Sempre havia estat una persona activa, dinàmica i treballadora i, entre les seves qualitats, destacava la seva generositat. Com a carter del poble, coneixia tothom i es mostrava amable i atent.
El senyor Bernat s’havia casat molt jove i només havia tingut un fill que va marxar del poble molt jove i que, com ell, havia tornat de seguida.
La Maria i el Pol eren els seus néts, dos nens de 10 i 12 anys que vivien feliços al poble.
Cada matí anaven a l’escola on tenien molts amics. Cada tarda, en acabar la jornada, tots els nens anaven al parc a jugar.
L’avi Bernat sempre anava a buscar-los a l’escola i els acompanyava fins al parc, xerrava amb els altres avis i preguntava a tots els nens com els havia anat aquell dia, si es portaven bé a casa, si aprenien molt…
La Maria i el seu germà estaven orgullosos del seu avi i explicaven als seus amics com n’era de divertit i d’afectuós.
Però un bon dia tot va canviar: L’avi va començar a fer coses estranyes: Oblidava on era casa seva, no sabia cordar-se les sabates, es posava el jersei a l’inrevés…
Al principi els nens van trobar divertits aquests oblits de l’avi i li deien:
– Avi, quines bromes més divertides!!.
El temps passava i el senyor Bernat anava empitjorant: Sortia a caminar i no trobava el camí de tornada, confonia les persones i s’oblidava fins i tot del seu nom.
Un dia , com cada tarda, va anar a buscar els seus néts a l’escola. Els avis dels altres nens el van saludar com sempre:
– Bona tarda Bernat, vindràs amb nosaltres al parc?. Mentre els nens s’entretenen, podem jugar a cartes.
En Bernat els va mirar amb ulls perduts, com si estigués mirant a un altre lloc, i va contestar:
– Perdonin, no els conec de res, qui són vostès?.
La Maria i el Pol que sortien en aquell moment van sentir la resposta i li van dir que eren els seus amics de tota la vida.
Però l’avi tampoc els va reconèixer. Tenia la mirada perduda i plorava sense parar, desesperat per no saber ni qui era ell mateix.
Els dos nens molt preocupats el van portar fins a casa i van dir als pares el que havia passat.
Els pares van decidir explicar-los que l’avi patia una malaltia que es deia “Alzheimer” que feia que s’oblidés de tot, fins i tot de la seva família.
Els dos nens es van espantar molt. No podien entendre com el seu avi, fort com un roure, tranquil i amable, s’oblidava de cordar-se les sabates, no sabia on deixava les coses i no recordava què havia de comprar.
Durant els dies següents no sabien què fer: s’havien quedat tan astorats! Passat un temps, van començar a pensar com ajudar l’avi, la persona que més estimaven, juntament amb els seus pares.
Primer van decidir informar-se sobre la malaltia, com l’afectaria i com s’ho farien perquè l’avi recordés i no perdés la memòria.
Un cop informats, van decidir que ells serien la memòria de l’avi: cada vegada que en Bernat oblidava quelcom, ells li recordaven. Sempre l’acompanyaven quan sortia al carrer, anaven comprar amb ell i li explicaven què havia fet el dia d’abans.
Li ensenyaven fotografies, li explicaven anècdotes de la seva vida passada que havien sentit dels seus pares…
Però el més important de tot era que l’amor que sentien per ell feia que es poguessin comunicar.
Quan veien que l’avi passava molt temps amb la mirada perduda com si estigués mirant fixe cap un lloc, li feien petonets per tota la galta. I els seus ulls retornaven d’aquell lloc llunyà i somreia.
Va passar el temps i l’avi cada dia oblidava més i més coses fins que un dia ja no es recordava d’ells.
Els dos nens estaven tristos per haver perdut una part de l’avi, però també se sentien satisfets perquè sabien que amb amor, tendresa i petonets el senyor Bernat era feliç en aquell món on ells no podien arribar.
La Maria i en Pol van decidir que mentre l’avi fos amb ells, serien la seva memòria i els seus records.