El meu avi es diu Lluís i és el pare de la meva mare. L’avi va néixer, com diu ell, a finals dels anys quaranta. De fet, poc temps després que s’acabés la guerra civil espanyola. Aquells anys eren molt difícils. L’avi diu que hi havia poca varietat de menjar i que solia menjar patates bullides o arròs, ous… i de pollastre i carn, gairebé mai. La carn era tot un luxe! Tampoc hi havia gaires joguines a les botigues: cavalls de cartró, nines i poques coses més. No hi havia calefacció a les cases i a l’hivern s’escalfaven amb la llar de foc o amb l’estufa de carbó. A l’estiu no hi havia aire condicionat. S’obrien les portes de bat a bat i corria l’aire.
Al vespre, les àvies treien les cadires al carrer per prendre la fresca i xerrar amb les veïnes una estona.
Els nens i les nenes jugaven al carrer amb els seus veïns i veïnes amb el què trobaven: alguna joguina feta amb les mans, algun pal d’escombra o amb alguna pilota. El meu avi i els seus amics agafaven capses de llumins, botons que ja no servien i branques d’arbre per fer cotxes o vagons de tren. Llavors, s’imaginaven històries i passaven l’estona jugant. Els pals d’escombra simulaven cavalls i galopaven ràpidament pel carrer amunt i avall. La pilota servia per jugar a futbol, però en ocasions acabaven barallats.
A l’edat de dotze anys faltaven diners a casa i l’avi es va posar a treballar a la mateixa fàbrica que el seu pare. Tota la família havia d’ajudar per poder tirar endavant. Uns anys més tard va conèixer la meva àvia i es van casar. El pare de l’avi era vidu i també va viure amb els meus avis. Els avis van ser pares de dues filles, la meva mare i la tieta Maria. El meu avi treballava moltes hores i arribava cansat i tard a casa. Les seves filles ja havien sopat i estaven a punt d’anar-se’n al llit quan ell arribava. La meva àvia sempre l’esperava amb un gran somriure als llavis. La mare em diu que el seu pare sempre els feia un petó quan arribava a casa al vespre i que tant ella com la tieta, l’esperaven amb molta il·lusió.
Després de molt treballar li va arribar l’edat de la jubilació i tot content es va acomiadar dels seus companys i amics de la feina per començar una nova etapa amb la seva dona i la resta de la família. Cada matí passegen l’avi i l’àvia per la ciutat durant una bona estona per fer una mica d’exercici. Quan arriben a casa ja s’hi queden fins a la tarda i tornen a sortir per recollir-nos a la meva germana i a mi a l’escola. L’avi porta el berenar dins d’una bossa i ens el dona ràpidament mentre que l’àvia ens pregunta com ens ha anat el dia. Anem tots junts parlant fins que arribem a casa i, si no tenim deures, juguem tots quatre al parxís. L’avi ens va ensenyar a jugar-hi fa uns anys i ara ens ho passem molt bé. La meva germana sempre vol el color vermell!
Fa un temps que l’avi es despista. No recorda quan és el seu aniversari i li pregunta a l’àvia. Ella li escriu a la llibreta que té l’avi a sobre de la taula del menjador. A la llibreta verda, l’avi i l’àvia escriuen les coses que han de fer, les visites mèdiques i també les respostes a les preguntes que habitualment fa l’avi i que després no recorda. Ell no deixa que ningú toqui la seva llibreta. No la vol perdre. Sovint no recorda què ha dinat o què ha fet al matí, però, quan li preguntes coses de quan ell era petit, les recorda perfectament. Sembla com si recordés millor el passat que el present. A mi m’agrada molt parlar amb ell i, quan m’explica les seves històries, el veig tant content. Gaudeix explicant la seva vida i això que no ha estat gens fàcil per ell.
El doctor li ha fet proves i ha explicat a l’àvia que l’avi està malalt. Sembla ser que té una malaltia de gent gran anomenada Alzheimer. Mai havia sentit aquest nom. El primer que vaig fer va ser buscar a Internet informació d’aquesta malaltia. Em vaig assabentar que és una malaltia mental que consisteix en un tipus de demència que causa problemes amb la memòria, el pensament i el comportament. Les cèl·lules del cervell, les neurones, deixen de funcionar perdent les connexions amb la resta de neurones fins que finalment moren. Els símptomes del malalt o de la malalta són lents però empitjoren amb el temps.
M’entristeix pensar que aquesta malaltia la té el meu avi i vull aprofitar tots els bons moments que pugui passar amb ell. Quan el veig trist, li explico tot el que he fet a l’escola i li recordo el nom dels meus amics i de les meves amigues. Quan està nerviós, l’abraço ben fort i sempre li dic que l’estimo. Ell em somriu, es tranquil·litza i jo soc feliç. L’àvia sempre ens comenta que, quan ens veu, se li il·luminen els ulls i nosaltres, quan veiem l’avi, se’ns il·lumina el cor.
