Hi havia una vegada un poble a prop dels Pirineus que va organitzar un concurs de bolets.
El meu padrí i jo ens hi vam apuntar, perquè a la tardor ens agrada molt anar a buscar bolets i passejar pel bosc. El padrí Robert és un expert i m’ensenya com es diuen, quins són verinosos i on es poden trobar.
Per cert, jo em dic Judith i tinc 8 anys.
Aquell matí d’Octubre vam pujar a la muntanya més alta per buscar bolets diferents que ens fessin guanyar el concurs.
De sobte vam sentir uns xiscles, vam anar corrents i allà hi havia un esquirol atrapat en un parany. El padrí va treure la farmaciola i després d’alliberar l’animal li va curar la cua. Vam continuar bosc amunt però no vam trobar cap bolet especial.
Al cim de la muntanya el padrí es va marejar i vam seure per dinar i descansar. Després el padrí Robert va començar a donar voltes i a plorar, no sabia on era i no recordava el meu nom. Jo el vaig abraçar perquè tenia por i no sabia que fer. Llavors vaig recordar que el padrí portava el mòbil
a la butxaca, vaig intentar trucar i enviar un WhatsApp, però no hi havia cobertura. Caminaven perduts agafats de la mà i com anaven passant les hores i es feia fosc, vaig decidir pujar a un arbre per intentar veure algun poble o algun boletaire que ens pugues ajudar, i vaig cridar amb totes les meves forces: -Auxili¡¡¡¡¡ – Ens hem perdut¡¡¡¡ – però ningú ens va contestar. Per sort vaig localitzar una cova que hi havia molt a prop i vam anar fins allà per passar-hi la nit.
Dins de la cova es veien unes llums estranyes, vam anar fins allà i vam descobrir que la claror sortia d’uns bolets fosforescents molt bonics que no havíem vist mai. El padrí va somriure i vam omplir el cistell. Després vam fer foc, vam sopar i tot seguit ens posàrem a dormir perquè estàvem molt cansats.
Al dia següent el padrí Robert continuava sense recordar el meu nom i em parlava com si jo fos la meva mare , no sabia on érem ni com havíem arribat fins allà. Tots dos estàvem angoixats, però quan vam sortir de la cova ens vam tranquil·litzar al veure com l’esquirol que havia curat el padrí ens havia fet un caminet de pinyes i amb els seus saltirons ens invitava a que el seguíssim.
A mig camí de tornada vam fer una foguera i vam cuinar uns quants bolets de la cova perquè teníem molta gana. Després de menjar aquells bolets al padrí de cop i volta li va tornar la memòria. Li vaig explicar el que havia passat, em va fer un petó a la galta i em va dir que havia sigut molt valenta. De seguida van aparèixer els bombers, els forestals i els pares, que portaven tota la nit buscant-nos i estaven molt preocupats.
Tots es van posar molt contents i vam guanyar el 1r premi del concurs de bolets.
El metge li va dir al padrí que començava a tenir Alzheimer. A partir d’aquell dia va començar a anar a un centre de dia per fer activitats, per treballar la memòria i també li van posar un GPS al mòbil per localitzar-lo.
Amb els bolets que vam trobar ara fan medicaments per recuperar la memòria i jo en menjo uns quants quan tinc que estudiar per un examen.
El padrí Robert ja té 75 anys i a vegades es desorienta, no se’n recorda de quin dia som o què ha menjat, però en canvi recorda totes les coses que feia quan era petit. A vegades no em coneix i quan parla no l’entenc, però quan ens abracem sé que sap que soc jo i que l’estimo molt.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.
