Tinc un monstre dins del cap

Aquesta és la historia del Roc. Era un nen alegre i divertit de 9 anys amb el cabell fosc i els ulls blaus com el cel. No era gaire alt i una mica grassonet. I és que li encantava la pizza quatre formatges i …. la pasta! Li agradava tant, que sempre repetia dues vegades!
Anava a l’escola del seu poble, Vilanova del Pomer. Sempre hi anava ben content però un dia les coses es van girar com una truita. Dos companys de classe, el Pau i el Martí, que eren molt burletes, van començar, a dir:
– Mireu el Roc, el “vaca de la classe”!
– Muuu, muuuuuu!!!!
A l’hora del pati estava tan i tan enfadat que va llençar, amb tota la seva ràbia, l’entrepà a la paperera i va seure tot sol en un racó.
L’Ona, la seva germana gran, li va preguntar:
– Què et passa, Roc?
– No res, deixa’m en pau! – va contestar.
A partir d’aquell dia, el Roc sempre anava trist i ensopit a classe. Tenia por que se’n burlessin d’ell. I és que el Pau, el Martí i algun altre brètol que s’hi va afegir, quan passaven a prop d’ell li continuaven dient:
– Muuuu, muuuu!!!
A l’ ariribar a casa ja no volia sortir al carrer ni anar a la plaça a jugar. Es passava les tardes a la seva habitació jugant al minecraft i al Super Mario odyssey. També es va començar a aficionar a mirar vídeos de tik tok. I es va fer seguidor d’uns tik tokers que ballaven súperbé. Es deien Els Plomes i eren molt famosos i molt prims.
Un dia que el Roc va tornar de l’escola molt empipat perquè s’havien tornat a burlar d’ell va posar uns vídeos d’Els Plomes. Després es va mirar al mirall i una veu de dins li va dir:
– Roc, que no veus que fas fàstic, tan gras? No és estrany que et diguin “vaca” a l’escola!
I a, partir d’aquell moment, va decidir que s’havia d’aprimar sí o sí.
Primer va començar a menjar menys. Els seus pares s’estranyaven que no tingués gana davant d’un plat d’espaguetis a la carbonara o d’una pizza d’aquelles que li agradaven tant.
– Que no tens gana, Roc? – va preguntar el pare.
– És que tinc mal de panxa, pare! – va dir.
Més endavant el Roc va aprendre a dissimular que menjava poc. Quan ningú no el veia donava bocins de pa o trossos de carn al Max, el seu gos, que sempre els esperava sota la taula.
– Potser haurem de portar el Roc al metge, Rosa! – va suggerir el pare.
– Està creixent molt, ja gairebé és tan alt com jo. Deixem passar uns dies. Potser és normal que vagi aprimant-se – va dir la mare.
Algunes vegades, els pares l’obligaven a menjar arròs o verdura. Llavors el Roc anava al lavabo i es posava els dits a la gola per vomitar. I és que estava obsessionat en voler ser prim com un dels Plomes.
I així van passar uns quants mesos. El Roc s’havia anat aprimant molt. A l’escola estava tranquil, ja no el molestaven però es trobava molt cansat. Li costava molt fer educació física i també pensar amb claredat. Ell, que sempre havia estat un crack de les mates, no se’n sortia de resoldre cap problema dels de classe. També s’havia marejat alguna vegada al pati.
Els mestres van començar a sospitar que potser estava malalt. Els seus pares també.
Així que el van portar a la metgessa i després a un psicòleg.
I d’un dia per l’altre va deixar de venir a l’escola.
El nostre tutor ens van explicar que l’havien hagut d’ingressar en una clínica on tractaven trastorns alimentaris. El Roc tenia anorèxia. Aquesta malaltia feia que tingués com un monstre dins que li deia contínuament: “No mengis, estàs massa gras”, i si menjava “Has de treure’t tot aquest menjar del cos, que t’engreixaràs”. Aquest horrorós monstre no el veia mai prou prim.
Van passar moltes setmanes fins que el vam tornar a veure.
Però un dilluns el Roc va tornar a classe. Ja no era un nen trist. Se’l veia content i amb ganes de fer bromes. Des de llavors que cada dia juguem a bàsquet amb ell al pati. Ens ho passem bomba!
Tot i així aquesta història encara no s’ha acabat. De tant en tant el Roc falta a classe perquè té revisions i visites. Es veu que no és gens fàcil desempallegar-se d’aquell monstre.
L’Ariadna, la nostra mestra d’Educació Física, ens ha dit que el Roc és molt valent perquè el monstre de l’anorèxia és molt poderós. Però que segur que ell el guanyarà.
Nosaltres també ho pensem, i tant que sí! I el dia que això passi li farem una gran festa. Ja l’ estem començant a preparar.