La Naia està trista

Hi havia una vegada una nena que es deia Naia.
La Naia era molt alegre i simpàtica però darrerament estava diferent, semblava més trista i preocupada.
Els seus amics la volien ajudar però no sabien què fer. Fins que un dia l’Abril, la Laura i el Jose la van veure sola en un racó del pati i li van preguntar:
– Què et passa, Naia? -va dir el Jose.
– Estic trista… -va respondre la Naia.
– Per què? -li va preguntar la Laura.
– Perquè la meva àvia…ha perdut la memòria i no es recorda de mi -va explicar la Naia.
– Tranquil·la, Naia. No passa res -va dir l’Abril.
– Sí que passa, ara l’hauran de portar a una residència d’avis i potser no la podré veure més -va explicar la Naia tota trista.
En aquell moment van arribar l’Èric, la Martina, l’Ares i el Raúl i es van afegir a la conversa.
– Saps què Naia? Jo també tinc un padrí que està en la mateixa situació. Al principi costa una mica d’entendre-ho i és normal que estiguis trista. Però ja veuràs que la podràs anar a veure tot sovint -va dir l’Èric.
– De veritat? -va preguntar la Naia.
– És clar, i veuràs que allí la cuiden molt bé i està acompanyada -va afegir la Martina
– Ja, però… i si no em coneix? -va dir la Naia
– Mira…una cosa que a mi em funciona amb el meu avi és cantar-li una cançó que ell em cantava de petit -li va explicar l’Eric
– Ah sí? Quina era? -van preguntar l’Ares i el Raúl alhora.
– La cançó del “Sol, solet”… quan li canto aquesta cançó, el meu avi somriu i encara que no diu res, segur que recorda qui sóc -va dir l’Èric.
La Naia també va somriure i es va animar una mica.
Tots van posar-se a cantar la cançó alegrement…
Va arribar el dia en que la Naia podia anar a veure a la seva àvia. Estava nerviosa perquè no sabia si funcionaria el que els seus amics li havien dit.
Portava una motxilla amb unes sorpreses que li havia preparat. Li portava un dibuix on sortien les dos juntes. I també li portava el seu conte preferit.
Quan la Naia va veure a l’àvia, es va posar molt contenta, li va agafar la mà i li va dir:
– Hola àvia, et porto un dibuix. Mira, estem tu i jo al parc, recordes que m’hi portaves quan era petita?
– Ho sento filleta, però no se qui ets… -va respondre l’àvia.
La Naia no es va donar per vençuda i va recordar el que li havia dit el seu amic al pati…va treure el conte de la motxilla i va dir:
– Mira àvia, també et porto una altre regal. És un conte…tu me’l contaves quan era petita…
L’àvia va agafar el conte i va mirar a la Naia… va somriure i va dir…
– És El Patufet! Aquest conte t’agradava molt…NAIA.
Viscaaaa! Havia funcionat! L’àvia recordava el seu nom… La Naia la va abraçar ben fort… Va obrir el conte i li va dir:
– Doncs avui te’l llegiré jo, àvia… i va començar a llegir: Hi havia una vegada un nen molt menut…
I així van passar una bona estona llegint i recordant les aventures del Patufet.
La Naia va tornar a l’escola i es va trobar als seus companys i companyes…també hi havia el Max, l’Adrià, el Just, el Pau, l’Eduard i l’Enric…i els hi va explicar com li havia anat la visita a la residència de la seva àvia. Primer, s’havia sentit molt trista perquè l’àvia no recordava qui era, però després i gràcies al conte que s’havia emportat, la va reconèixer i van compartir molts records al voltant de la lectura.
– Gràcies pels vostres consells! Ara em sento millor i ja se com puc ajudar a la meva àvia a trobar els seus records.
Tots es van alegrar per ella.
– Vinga, Naia, anem, que t’ensenyarem un joc nou que ens vam inventar la setmana passada… -va dir l’Emili.
I van anar a jugar tots junts ben contents perquè havien ajudat a la Naia a seguir endavant en un moment trist, per això estan els amics, oi?