La recerca de l’alegria

La Takwa corria cames ajudeu-me tot fugint d’en Mateo. Estaven gaudint d’una estona d’esbarjo tot jugant a l’atrapada. S’ho estaven passant d’allò més bé a les colònies. Aleshores la Takwa va frenar en sec i en Mateo se li va abraonar a sobre, caient els dos a terra, en un embolic de cames i peus.
– Però què fas? – va exclamar en Mateo, vermell com un pebrot i encara esbufegant de l’esforç, mentre s’aixecava.
– Au! Quina fava! – va rondinar la Takwa espolsant-se la roba. – És que he vist la Jana tota sola i m’ha semblat amoïnada. Anem a veure què li passa!
Els dos es van dirigir, ben decidits, en direcció a uns arbres on hi havia una nena amb la mirada perduda, embadalida.
– Què et passa, Jana? Estàs bé? – va preguntar la Takwa, preocupada de debò.
– Si… No… No ho sé! – va respondre la nena tot arronsant les espatlles. És que no la trobo!
– El què? Què has perdut? – insistí la nena.
– L’alegria – va sospirar la Jana.
– Com un llum! – va dir en Mateo amb un to burleta tot colpejant-se el cap amb un dit.
– La meva psicòloga em va dir: la superació de les pors és un viatge cap a la recerca de l’alegria. I no la trobo! Així no superaré mai les pors! Per molt que la busco no la trobo.
– Vas al psicòleg? No ho sabia! – va dir la Takwa.
– Ups! Retiro ho de com un llum! Ho sento Jana. No pretenia… No ho sabia.
– Tranquil, Mateo. Molta gent va al psicòleg. No cal estar com un llum, com tu dius per anar-hi, ans al contrari. Hi va molta gent. Més de la que et penses! – respongué tranquil·lament la nena.
– I per què hi vas? – va preguntar encuriosida la seva companya.
– Tinc moltes pors. Sovint estic neguitosa, i amb an… ansi… ansietat.
– Ansietat deus voler dir – la corregí el nen.
– Això mateix! Al principi no hi donava gaire importància, però la por es va anar fent cada vegada més i més gran, fins que cada dia estava més trista.
– I de què tens por, si es pot saber? – va preguntar interessada la Takwa.
– De moltes coses. Potser us en riureu, però ara mateix tinc por de dormir, aquí, de colònies.- va explicar la Jana amb cara de preocupació.
– Tinc una idea! Anem a veure la Cristina! Ella sempre té la solució a tots els nostres problemes. – va proposar en Mateo tot satisfet de la seva pensada.
Van córrer esperitats cap a la casa de colònies. Allà, a l’entrada, hi havia la seva mestra, la Cristina, tot fent petar la xerrada animadament amb en Jordi, el simpàtic monitor de la casa de colònies. Els va rebre, com sempre, dibuixant un ampli somriure d’orella a orella.
– I doncs? On aneu amb tanta pressa? – va preguntar encuriosida.
Després de recuperar l’alè van explicar amb pèls i senyals el què els preocupava a la Cristina. Aleshores la seva mestra, amb tota naturalitat, va dir:
– Jo tinc por de les aranyes! De fet, també de moltes altres coses. Tots tenim pors, Jana. Però no tots i totes les gestionem igual, perquè, al cap i a la fi, som diferents.
En Mateo va obrir els ulls com taronges. No es podia acabar de creure que la seva mestra, a qui veia poc menys com a una superheroïna, manifestés que tenia por amb aquella naturalitat.
– Sí, Mateo. No posis aquesta cara de babau! És important compartir el que sents i et passa a les persones que t’estimes. Tots necessitem que ens escoltin i ens ajudin.
Aleshores es va dirigir a la Jana i va dir:
– Compartir els teus temors i adonar-te que no ets l’única a qui li passa, és el primer pas per alliberar-te’n. Estic orgullosa de tu – va dir la Cristina, amb una veu dolça com la mel.
– Gràcies, Cristina! – va respondre la Jana tot abraçant la seva mestra, amb els ulls negats de llàgrimes de felicitat.
La Jana havia fet una nova passa en el seu viatge cap a la recerca de l’alegria. Aquella nit, va dormir plàcidament, amb un somriure dibuixat, tot somiant coses boniques.