T’ajudem?

La Thiara era una nena que sempre arribava a l’escola contenta i alegre. Tothom se l’estimava molt, ajudava als companys i companyes, era divertida i molt afectuosa amb tothom.
Un dia la Thiara no va venir a l’escola, i ben aviat la seva absència va provocar moltes preguntes a la resta d’infants. “On és?” “Per què no ha vingut?” “Estarà malalta?”
Aquesta situació es va allargar més de deu dies.
Quan va tornar a l’escola i tots i totes la van rebre amb un fort aplaudiment i moltes preguntes. Ella no venia com sempre, de seguida els seus amics van notar que alguna cosa havia canviat, que no anava com sempre. Estava seriosa, amb els ulls vermells, i no desprenia l’energia habitual.
La resta es van quedar sobtats, no s’ho esperaven pas que tornés així.
A la rotllana del “bon dia” la Thiara va aixecar la mà. Tenia molt clar que volia compartir alguna cosa, però ningú sabia el què. Només començar a parlar, es va posar a plorar.
– “El meu avi estava molt malalt i fa uns dies va morir. Jo me l’estimava molt i ara ja no el més ho veuré mai més”.
A l’hora del pati van estar parlant entre ells, volien ajudar a la seva amiga i no sabien com fer-ho.
– “Ja ho tinc! Aniré a fer-li un petó, segur que això l’ajuda a estar més contenta, a mi sempre em funciona” va dir en Joan.
Va apropar-se corrent i li fa fer un fort petó a la galta. La cara de la Thiara no va canviar gaire, no semblava que se sentís millor. En Joan va tornar decebut amb el grup d’amics amb qui estava.
– “No, un petó no! El que necessita és una forta abraçada, la meva mare sempre ho fa i em sento millor!” i seguidament la Lorena va apropar-se corrents a abraçar-la. La reacció de la Thiara va ser semblant.
Tampoc havia funcionat una abraçada per animar-la. Així que van continuar pensant.
– Ja està! Segur que li anima que li portem les pales i els cubells i fem un gran castell de sorra.
Van anar tots i totes, es van posar al voltant i… Mans a l’obra! El castell va quedar preciós, enorme i digne d’un conte de princeses i cavallers, però la Thiara continuava trista.
Els seus companys i companyes ja no sabien que fer, ho havien provat tot i res no funcionava. Així que van anar la seva mestra. La Joana, la seva tutora els va escoltar amb atenció. Entenia la seva preocupació per la seva amiga. Així que els hi va proposar una cosa:
– I si li pregunteu què necessita?
– Clar! Com no ho hem pensat abans? Va exclamar el Pau.
Van apropar-se a poc a poc a la Thiara i van seure al seu costat. Van estar en silenci durant uns segons, fins que en Pau va dir:
– Thiara, com estàs? Com et podem ajudar?
La Thiara se’ls va mirar i va fer un petit somriure, ella agraïa molt els esforços que estaven fent. I els hi va dir:
– “Gràcies per tot, només necessito una mica de temps i estar sola”
Els hi va resultar estrany els que els hi demanava, però se l’estimaven tant que ho van respectar. La Thiara va estar uns dies més absent, preferia estar sola i no jugar, però una setmana després, va començar, a poc a poc, a recuperar la seva alegria habitual.
Al final, tothom necessita coses diferents per estar bé, tots i totes som diferents, pensem i sentim de forma diferent, és per això que preguntar, pot resultar una molt bona forma d’ajuda