Dimecres/ 14 de març / 2005:
Doncs sí, em dic Tessa Admurgender i avui començo el meu diari:
Visc en una caseta petita al mig del bosc, hi ha pins i un munt d’arbres diferents. A la caseta hi tinc la meva pròpia habitació. Visc amb els meus pares i les meves germanetes, una més gran que jo i un altre més petita.
Dijous/ 15 de març/ 2005:
Cada matí quan em desperto esmorzo sempre un got de llet amb cereals. M’agrada molt esmorzar els matins, perquè miro la llum del sol a la matinada i escolto al meu gat “Larry” miolar perquè sap que jo estic desperta. Em considero molt bonica i m’agrada molt posar-me vestits perquè em queden molt bé. M’estic preparant per anar a l’escola, tinc moltes ganes de veure els meus amics i amigues. Quan vaig al col·legi sempre agafo la meva bicicleta i passo per aquell llac tant bonic que tot els hiverns, quan es congela, patinem sobre.
A l’escola em poso a parlar amb els meus amics, ells em diuen coses interesants, jo sempre escolto i em sento tranquil·la amb ells i elles . Quan es l’hora de menjar, sempre tinc molta gana i la veritat és que tot el que em menjo m’agrada. Acaben les classes i arribo a casa. Jugo amb la meva germana petita i amb el meu gat. Després quan es comença a fer de nit el meu pare arriba a casa de la feina i fa el sopar i jo mentrestant preparo les coses per demà anar a l’escola, o surto al jardí a passejar.
Avui s’ha posat a nevar i he mirat cap al cel i m’ha caigut un floquet de neu al cap. Quan hem dinat, el meu pare i tota la família hem parlat sobre anècdotes gracioses que ens han anat passant durant el dia.
Divendres/ 16 de març/ 2005:
Ahir em vaig adormir molt ràpid perquè estava molt cansada de tot el dia, vaig tancar els ulls i quan em vaig despertar hi havia molta neu al meu jardí i als arbres, que són tant grans i tant bonics i que ens envoltaven la casa.
He esmorzat el de sempre però avui no es veia el sol, es veia la neu caure poc a poc, molt lentament, aquell paisatge era molt bonic. He agafat la meva bicicleta un altra vegada però avui aquell llac estava congelat. He aturat la bicicleta, he posat el peu sobre aquell gel tant gruixut i miraculosament no he caigut. El que si que he vist era un peixet petit que es trobava a sota aquell llac congelat. L’he mirat encuriosida i aquell peixet em sonava d’alguna cosa, com si l’hagués vist més d’una vegada. La veritat és que no li he donat més voltes i he agafat la bicicleta i he anat cap a l’escola.
En acabar l’escola, i, com sempre, he tornat a la meva caseta, el pare havia arribat abans de feina perquè no tenia ni reunions, ni res així important a fer, per això havia decidit arribar abans a casa. Quan l’he vist m’ha sortit un somriure. Quan la mare ha vist que havia arribat de l’escola m’ha abraçat m’ha preguntat com m’havia anat l’escola, i jo li he dit que perquè m’ho preguntava, que potser passava alguna cosa? jo estava bé, però ella m’ha dit que només volia saber-ho, que no passava res.
M’he sentit estranya…
I de sobte se m’ha acudit que aquesta matinada el llac s’havia congelat i que si hi anàvem seguiríem amb la tradició d’anar cada any a patinar sobre gel. A tots ens ha semblat una bona idea sobre tot a mi, per desconnectar. Ens hem posat els patins i la roba d’esquí per estar ben abrigadets, hem anat cap al llac i seguia congelat, primer la meva mare ha posat un peu a sobre per veure si estava estable, i com m’havia passat a mi aquesta matinada, el gel ha aguantat. Ens hem posat a patinar poc a poc i cada vegada
més ràpid. Ha estat molt divertit, sobretot quan la meva germana petita ha caigut sense voler.
Hem arribat a casa i ja eren les 20:42, quan el meu pare ha vist l’hora que era ha anat corrents a fer el sopar. Nosaltres mentrestant ens hem tret la roba d’esquí. Jo m’he dutxat perquè estava congelada. Quan el meu pare ha acabat de fer el dinar jo he baixat i l’he ajudat a parar la taula. He agafat plats, coberts, gots…
Hem dinat i estava més contenta perquè demà seria festa. He tancat els ulls però avui m’ha costat adormir-me perquè he estat tota l’estona pensant en aquell peixet que em sonava d’alguna cosa i hi pensava tant… però no sabia perquè. Mai havia tingut peixos o havia vist algun peix fet que era significatiu, no sabia de què em sonava tant.
La meva germana petita també estava refredada i tota l’estona estava tossint. Això tampoc em deixava dormir. Llavors m’he posat a llegir una estona fins que m’ha entrat la son. He tancat els ulls i poc a poc m’he adormit.
Dissabte/17 de març/ 2005:
Quan era de dia m’he despertat però quan he obert els ulls no estava en aquella caseta petita envoltada d’arbres diferents, estava en una mena d’hospital. He intentat aixecar-me però no podia, de debò que no podia. Sentia un dolor al cos com si no tingués energia i estava molt trista. He pressionat sense voler un botó vermell que estava al costat del llit on estava estirada. De sobte han vingut corrents unes infermeres i m’han dit: “que tal la nit? has descansat bé? Et portarem l’esmorzar” jo m’he quedat una mica sorpresa perquè no sabia que al bosc hi havia un hospital o potser estava somiant. Les infermeres m’han portat l’esmorzar i la veritat és que tenia molta gana però quan he agafat el iogurt que m’havia de menjar he sentit molta inseguretat, i fàstic. De sobte han trucat a una senyora, era la meva mare!
Quan ha entrat a aquella sala jo li he preguntat que què hem passava, que perquè estava allà, ella m’ha di que ahir em vaig desmaiar, que portava 2 anys patint anorèxia que era una malaltia mental i també m’ha dit: “com pot ser que no te’n recordis?”. He notat que duia un petit amulet al coll. En veure-ho hi he distingit la silueta d’un peixet. He tornat a mirar-ho un altre cop i era el peix que havia vist al llac i que tant amb sonava…
Li he preguntat a la meva mare que significava aquell peixet, ella, sorpresa perquè no recordava res, m’ha dit que el meu pare m’ho va comprar quan era petita i que sempre me’l posava, estava molt sorpresa. Quan la meva mare m’ha ajudat a aixecar-me he mirat per la finestra i he vist que no estàvem en un bosc, no tenia germanes, ni un gat que es diu “Larry”, ni un pare que em fa el dinar tots els dies, ni un jardí, ni em sentia bonica, ni em quedaven bé els vestits, ni sempre tenia molta gana…
I aquí és quan me n’he adonat de que tot això era un somni.
Estava trista, molt trista, no sabia el que em passava, estava confosa i he començat a plorar. La meva mare, al veure’m m’ha abraçat i m’ha xiuxiuejat a cau d’orella que sap que soc molt forta, molt però que molt forta i que tot això passarà. Ens hem quedat abraçades una bona estona.
