La importància d’expressar els sentiments

Hi havia una vegada una família formada per un pare, que es deia Josep; una mare, que es deia Natàlia, i dos fills: en Pere i la Paula. Eren molt feliços tots junts, tenien bona relació i s’estimaven moltíssim.
En Josep era pilot i la Natàlia infermera. Són feines amb les quals els dos passaven molt temps fora de casa. Un perquè viatjava massa dies, i l’altra perquè s’estava moltes hores a l’hospital.
En Pere i la Paula van a una escola que els agrada molt. Tenen bona relació amb els seus companys, amb els mestres, i es diverteixen sovint, sobretot al pati. En Pere té deu anys i va a 5è de primària. La Paula té catorze i va a 3r de l’ESO. Tenen molta sort perquè estan al mateix edifici, encara que en cursos i en etapes diferents, i quan baixen al pati, es poden veure i parlar uns minutets.
El curs que han fet, els ha anat molt bé. Han tret molt bones notes i els seus pares els han felicitat. Durant les vacances d’estiu s’ho van passar molt bé. Van viatjar tots junts a Disneyland, van anar a la platja, a la piscina… En Pere i la Paula estaven molt contents de passar tant de temps amb els seus pares, perquè, a vegades, els troben molt a faltar.
El setembre va arribar, i el nou curs va començar. En Pere i la Paula estaven esmorzant a la cuina i comentaven com seria el primer dia d’escola.
– Quines ganes tinc de tornar-hi! Estic emocionat per començar 6è! -Va dir el Pere, mentre s’acabava el seu Colacao.
– Sí!!! Et fas gran. -Li va dir la seva germana -Jo també estic molt contenta, començo 4t de l’ESO, acaba la meva etapa a la secundària.
– Ens anirà súper bé, Paula! Estic segur!
– I tant que us anirà genial! -Va dir la seva mare, mentre recollia ràpidament les seves coses i marxava a la feina -Avui no tornaré fins a les 21:00, i el pare estarà fora un parell de dies.
Però ja m’explicareu després com us ha anat, d’acord? Marxo ja, que faig tard! Us estimo, anirà perfecte! Adéu!
La mare va marxar ràpidament, escopetejada, i en Pere i la Paula es van quedar a la cuina, acabant d’esmorzar, pensant que era una pena que el primer dia d’escola estiguessin tan sols…
En Pere, emocionat, va arribar a la classe. I va tenir la gran sort de trobar-se amb el seu millor amic, en Marc! Quina alegria, compartir curs amb ell. La mestra, que es deia Aroa, es va presentar, va explicar com seria el curs, i va aprofitar també per presentar a la classe a un nou alumne, repetidor de curs, que es deia Xavi. En Xavi hauria de fer 1r de l’ESO, però no va passar de curs i ara seria company de classe d’en Pere…
El temps va passar, i a mesura que avançava el curs, en Pere va començar a sentir que en Xavi i els seus amics de la ESO el molestaven i l’increpaven al pati, no el deixaven jugar, l’insultaven… i cada cop més. El Marc, que era molt bon amic seu, intentava ajudar-lo, tanmateix era impossible evitar-ho… En Pere, cada dia que passava, estava més trist, més apagat… Estava espantat, però va voler parlar amb la seva germana. Necessitava ajuda i expressar allò que estava sentint. Va decidir explicar-li que al pati un nen més gran que ell li feia la vida impossible a l’escola. La Paula, preocupada, va decidir observar millor què estava passant a l’escola amb el seu germà. Tot i això, el va intentar tranquil·litzar dient-li que ella estava al seu costat.
Van passar els dies i la Paula es va adonar del què estava passant i va decidir parlar-ne amb els seus pares.
-Paula… són nens! Es barallen, discuteixen… i després tot s’arregla. No et preocupis, ja parlarem amb ell.
La Paula es va quedar una mica preocupada perquè va veure que els seus pares no entenien prou bé què estava passant. Va decidir anar a parlar amb la mestra del seu germà. L’Aroa la va escoltar atentament i li va prometre que observaria amb atenció allò que estava passant.
Van passar un parell de setmanes i es van tornar a reunir. L’Aroa va reconèixer que el Pere estava sent assetjat pel Xavi, i també que el veia més trist, apagat, poc comunicatiu, gairebé no es relacionava amb els companys, no participava… L’Aroa va decidir parlar amb el Pere, i en Pere es va posar molt nerviós, perquè ell no volia que la seva mestra se n’assabentés. Ella el va intentar calmar dient-li que no passava res,
però que havien de fer alguna cosa, com per exemple, trucar als seus pares. En un primer moment, el Pere s’hi va negar perquè tenia por d’en Xavi; no volia ser un bocamoll. L’Aroa li va prometre que això seria el seu secret, i aleshores en Pere va acceptar que els seus pares vinguessin a l’escola.
L’Aroa va convocar una entrevista amb els pares. El dia de la trobada va arribar i es van reunir en una sala. El tema era delicat i l’Aroa ho va explicar amb molt de tacte i els va dir que el seu fill estava sent assetjat.
-No pot ser… No pot ser… -Va reaccionar la mare.
-En Pere fa un temps que està actuant d’una manera diferent… Està molt callat, no interactua, el veig apagat… Us heu adonat d’algun d’aquests canvis? -Va opinar l’Aroa.
-La nostra filla Paula ja ens ho va comentar… però no vam parar l’atenció necessària… Estem molt de temps fora de casa, i… no li vam fer cas… -va contestar preocupat el pare.
L’Aroa va proposar parlar amb l’equip directiu de l’escola per buscar una solució a aquest greu problema. Van cridar al Xavi al despatx i van parlar seriosament amb ell. Va reconèixer haver fet totes les coses que li van dir, i es va justificar dient que l’any passat ell també va rebre assetjament per part d’alumnes més grans. Tot i això, l’escola va decidir expulsar-lo permanentment.
Aquella tarda, en Josep i la Natàlia es van reunir amb els seus fills. Es sentien avergonyits, decebuts i enfadats amb ells mateixos, perquè no van donar importància al que estava passant.
-Ho sentim amor meu – Va dir el pare – La teva mare i jo estem tristos i enfadats perquè no ens hem adonat de la situació…. I a tu, Paula… També et volem demanar perdó perquè no vam fer-te el cas necessari.
-No passa res – Va dir la Paula – A vegades no ens adonem del que passa al nostre voltant. El més important és que ara ja podem ajudar al Pere, que ens necessita.
En Pere va sentir-se molt calmat i estimat per la seva família, i va aprendre coses molt importants gràcies a tot el que va haver de patir. Va aprendre la importància de no ocultar els seus sentiments i la necessitat d’expressar-los. Va aprendre com és d’important valorar la SALUT MENTAL, i no només la física. I sobretot, va veure que anar al psicòleg, era una de les millors decisions que va prendre.
Van passar els mesos, i en Pere va començar a ser ell de nou. Es divertia, anava a l’escola amb ganes, jugava amb els seus amics, se sentia molt bé, i sempre que tenia un problema, una por, un pensament trist… El comentava als seus pares, a la seva germana i a la seva mestra. Des que feia això, vivia molt més tranquil i feliç.
I catacric, catacrac, el conte s’ha acabat. I catacrac, catacric, el conte ja està dit.