La pedra de colors

Diuen que els nens sempre hem de estar feliços, alegres, contents.. i de veritat, jo ho intento. A vegades, em perdo en els meus pensaments, en els meus jocs, m’encanten les històries de dracs… i viatjo per la meva imaginació…mentre els altres estan a classe, fent activitats, …Llavors una veueta des del cervell em crida i em diu: -Ep! Maria! Aterra! que ara toca fer això…! Voleu saber com vaig conèixer la meva veueta màgica?
Fa dos cursos, els pares van decidir fer un canvi d’escola. I és que és difícil trobar un lloc per a mi en qualsevol lloc…! En arribar a aquesta escola on no coneixia a ningú, els nens de la classe dels Dinosaures em van acollir molt bé, encara que, al principi, em miraven com si fos d’un altre planeta! La mestra els havia demanat que no em deixessin sola al pati, que m’ajudessin en els treballs, en la plàstica, etc… I és que, només em sortien bé els dibuixos de dracs, de res més… Només m’interessava llegir sobre els dracs… Quan la mestra explicava matemàtiques, jo gargotejava el llibre. A vegades, feia sorollets, perquè el meu drac imaginari, corria sobre la taula…i és clar, jo em movia amb ell. El primer dia a la nova classe, al pati, em van encerclar tots els nens. Jo pensava que volien prendre’m el meu drac imaginari i vaig començar a córrer, agitar els braços i cridar molt alt perquè ningú se m’acostés. Crec que es van espantar, perquè la mestra va venir corrents i em va dir que, només volien jugar amb mi. Jo no sé com juguen els altres nens, així que preferia jugar jo sola amb el meu drac…que és l’únic que m’entén. …. Bé, era l’únic, fins que vaig conèixer el Pau, un company de classe. Sovint el Pau em mirava amb uns ulls grans, rodons, vius i molt brillants. Ves a saber què pensava de mi quan ens vam conèixer. Us explicaré com vam començar a ser amics:
Aquella tarda el Pau va anar a passejar i berenar per la vora del riu amb els avis, com feien moltes tardes. Li agradava trobar tresors (eren pedretes de colors diferents). Pensava: -com llueix aquella pedra enmig de totes les altres! Té els colors de l’arc de Sant Martí. I va pensar agafar aquella pedreta petitona que lluïa més que les altres per regalar-li a la seva nova companya ….. o sigui, a mi. Potser així podríem jugar junts al pati i seríem bons amics.
El dia següent a l’escola, el Pau se’m va acostar i em va dir: -Vaig trobar aquesta pedreta passejant pel riu. No és una pedreta com les altres, té altres colors, la veus? Vaig pensar en tú. Te la regalo i quan et sentis sola o trista, podràs tocar-la, acariciar-la.., i et farà estar molt contenta-.
Així va ser com vaig conèixer el meu amic Pau. Encara que quan me la va donar, gairebé l’ofego, de tant fort com el vaig abraçar, vaig riure i vaig saltar d’alegria… em vaig sentir molt feliç. Tocar la pedreta que tinc amagada a la butxaca, em fa pensar que estic a classe, que haig de treballar, llegir, escoltar o simplement parlar amb els altres. I és que, jo penso, que aquesta pedreta deu tenir “poders”. Quan la toco, la veueta del cervell em diu què haig de fer…
Des d’aquell dia, el meu amic Pau i d’altres de la classe juguem a molts jocs al pati. I si en algun moment se’m perd el pensament …només haig de tocar la pedreta màgica que em fa aterrar en el món dels altres, que ara ja, també és el
meu món.
Abans, pensava que no tenia gaire sort, perquè les coses no em sortien prou bé. Ara, penso que sóc molt afortunada perquè tinc amics que m’estimen i accepten com sóc. Em sento una nena especial enmig de molts nens i nenes especials, com la pedreta del riu… però ara sí, sóc una mica més feliç