Les ulleres de la Marta

Era un dia de primavera i la Sofia i el Pep estaven molt feliços, havia arribat el moment de marxar cap a l’hospital perquè neixes la Marta.
Tot estava preparat: els biberons, la robeta, el bressol, el cotxet, la habitació, una manteta de coloraines ben alegre…
I la Marta va arribar al món sent una nena molt especial.
Va créixer i, quan va començar l’escola, tothom va veure que la Marta feia coses diferents a la resta de nens i nenes: Quan anava pel carrer i havia de travessar per un pas de vianants sempre trepitjava les
franges blanques perquè tenia la sensació de que si trepitjava on no estava pintat, cauria en una mena de forat negre; a la classe saltava de rajola en rajola sense trepitjar cap línia perquè les línies eren fils d’equilibrista on no es sentia segura.
A la seva ment de vegades apareixien unicorns, gatets petits, núvols de colors i paisatges amb flors. Llavors es sentia contenta, tranquil·la, feliç i li agradava anar a l’escola, observar i fins i tot compartir el que feien els seus companys.
Però d’altres vegades la Marta s’encongia, es posava arrecerada en qualsevol lloc en el que es sentís protegida perquè per la seva ment apareixien personatges blaus, éssers amb tres ulls, dracs, monstres o, senzillament, tot es desdibuixava i es tornava borrós, com si una boira hagués cobert el món i no es veiés res. Llavors sentia fred i la por feia que el seu cos tremolés i era molt difícil acostar-se a ella. No es volia moure, no volia parlar amb ningú i, per descomptat, no volia estar a classe.
Aquell dia la Marta s’havia aixecat amb un núvol al cap, era un dels seus dies emboirats.
Sentia por perquè tot estava gris i, quan va entrar a la classe, es va posar encongida sota una taula.
La Clara, que se l’estimava molt perquè havien estat juntes a la classe des de que van començar l’escola, es va acostar per parlar amb ella. Però la Marta estava massa espantada i va començar a cridar, tapant-se les orelles amb les mans i tancant molt fort els ulls. La Clara també es va espantar amb els seus crits. La resta de nens i nenes de la classe no sabien què estava passant…
El Santi, el mestre, es va acostar als nens que observaven encuriosits i desconcertats l’escena:
– Clara, què ha passat?
La Clara va esclatar en un plor contingut de pena i ràbia.
– Només volia parlar amb ella… – va somicar la Clara.
La resta de nens i nenes van començar a parlar tots alhora, una mica enfadats perquè no entenien aquells crits.
El Santi els va tranquil·litzar i va demanar que s’assentessin.
Va obrir el seu armari i va treure una capsa molt maca. Dins de la capsa hi havia unes ulleres i, al costat de les ulleres, diferents vidres de molts colors.
Els nens i nenes van mirar sorpresos.
– Què són aquestes ulleres Santi? – van preguntar.
– Són unes ulleres màgiques. Podem veure a través d’elles moltes coses diferents.
Algú les vol provar? Clara, vols provar-les tu?
La Clara va agafar les ulleres i, en posar-se-les, va veure un bosc amb ombres on res estava definit. Se les va treure de seguida i el Santi li va preguntar:
– Què has vist?
Ella va respondre:
– No ho sé. Hi havia arbres… No es veia clar. Hi havia com boira…
– I què has sentit Clara? – li va preguntar el mestre
– Doncs… com por…
El Santi va agafar les ulleres i els hi va canviar el vidres.
– Qui les vol provar -les ara?
– Jo! Va aixecar la mà en Josuf.
El Josuf se les va posar, va somriure i va començar a fer saltets per la classe ben alegre.
En Santi li va preguntar:
– Josuf, que veus?
– Veig cilindres de colors. Són tous i puc saltar d’un a un altre. És molt divertit!
Així un rere l’altre, tots els nens es van anar provant les ulleres màgiques i van començar a descobrir i veure les mateixes coses que veia la Marta.
El Santi els hi va dir:
– Aquestes ulleres ens han ajudat a sentir les mateixes coses que de vegades sent la Marta, en ajudat a entendre per què de vegades està tan contenta i per què d’altres dies no té ganes d’estar amb ningú.
La Clara va dibuixar un somriure mentre mirava a la seva amiga Marta:
– Ja ho entenc Santi. Només si ens posem a la seva pell sabrem què hem de fer per poder acompanyar-la.
– Així és nois i noies. Crec que avui hem après una cosa molt important.
A partir d’aquell moment, tot i que de vegades la Marta feia coses diferents, tots van mirar de respectar-la i ajudar-la sempre.