El tràngol de l’Ïu

Hi havia una vegada un nen que es deia Ïu i tenia 8 anys. Vivia amb la seva mare i el seu germà Ramón, que tenia 16 anys. El germà acabava d’arribar feia uns dies d’ EEUU, a on estudia, perquè li van avisar que el seu pare havia mort sobtadament.
El pare de l’Ïu havia mort mentre nedava a la platja que hi és a prop d’on viuen a la Barceloneta. A partir d’aquell dia l’Ïu va caure en una gran tristesa. Es va tornar tan trist com en Salvador Espriu, que va ser un escriptor molt important a Catalunya, En Salvador havia passat una cosa semblant. A l’Ïu li feia mal la panxa, tenia mal de cap, no es podia moure molt, estava molt trist, se sentia sol perquè el seu pare ja no hi era per fer coses que feien junts, tremolava, li costava respirar… però ben bé no sabia que és el que li passava.
Un dia, la mare va decidir portar-lo a una fira a Mataró que estava al passeig de la vora del mar. Volia animar-lo perquè el veia molt pansit i que no tenia ganes de res. Quan van arribar, van veure moltes paradetes però hi va haver una que li va cridar molt l’atenció. A la paradeta hi posava “ Un passeig pel mar”. L’Ïu es va aturar i es va quedar pensatiu. La mare li va preguntar què li passava però ell no responia.
Llavors, la mare li va dir si volia pujar a l’atracció i ell es va negar plorant. Allò li recordava al seu pare.
La mare, al veure com estava l’Ïu va decidir portar-lo al metge.
Aquest li va preguntar què li passava i ell va respondre que res!!
Com que l’Ïu no sabia explicar-li què tenia, el doctor va decidir fer-li una ressonància. Al dia següent van tornar a la consulta i el doctor li va dir que tenia una cosa que no havia vist mai!! A la radiografia es veia el cap ple d’interrogants, emojis plorant, gotes d’aigua i una foto del seu pare. Davant d’aquesta situació, el doctor li va recomanar a la mare que el portés a un hospital de professionals que es dediquen a curar el cap. Dit i fet. La mare el va portar a un centre especialitzat i la doctora, després de valorar el seu cas li va recomanar buscar coses que li omplissin d’alegria, que parlés amb els seus companys del que sentia i fer allò que li recordés al seu pare.
L’Ïu va decidir que havia de canviar i així el seu pare estaria orgullós d’ell. Va parlar amb els seus companys i aquests li van abraçar ben fort i li van dir que mai estaria sol. L’Ïu va començar a fer activitats que li produïen felicitat i va descobrir que la nena nova que havia arribat a la classe no feia gaire havia patit una cosa semblant. Ella havia perdut a la seva mare feia un temps i li va recomanar coses que ella havia fet per superar-ho. Un dia, la nena li va proposar anar a la platja per enfrontar-se a aquell sentiment que tenia al veure el mar. L’Ïu al principi no volia anar, però ella va insistir tant que no va poder negar-se. Van anar a la platja que li agradava tant al pare, van agafar unes pedres i van escriure uns missatges dedicats a les persones que havien perdut. A cada pedra que llançaven semblava que es treien un pes de sobre i avançaven cap a la vora del mar fins que l’aigua els hi cobria els genolls. En aquell moment es van abraçar i van sentir una gran calma. L’Ïu va sentir pau, felicitat,…un munt de sentiments que li van omplir el cor de bons records que a partir d’aquell dia compartiria amb la gent que estimava.