L’Eira i el Joan són dos germans, molt alegres i divertits, que viuen a Rupit. Un poble de muntanya petitet i molt bonic, que es troba envoltat de natura, boscos, salts d’aigua, ple de racons i sorpreses que van descobrint quan surten a jugar amb els seus amics. Tots salten i corren darrere la seva gossa, la Kira, que lladra contenta, i corre endavant i endarrere, perseguint-los pels camins estrets.
I a part de poder gaudir amb els amics, a l’Eira i al seu germà hi ha una altra cosa que també els agrada tant o més a fer i que els omple d’emoció i tendresa. Es tracta d’una trobada molt important amb algú molt especial… Com cada tarda de divendres, després d’escola, se’n van a casa els seus avis, la Marieta i el Pepet, que viuen a la casa del capdamunt del carrer empedrat que hi ha prop del pont. Un pont que per cert es belluga d’allò més quan el travessen corrent i cantant de camí a la casa. Tot i que quan hi passa altra gent, ja saben que han d’afluixar el pas perquè sinó els poden renyar!
En arribar-hi, l’avi Pepet ja els té el berenar a punt. Hi ha dies que el pa amb tomàquet està ple de botifarra, d’altres que les llesques són tant dobles que no es veu la xocolata… El berenar que més els agrada, és el pa amb vi i sucre, i riuen a cada mossegada de les cares divertides al tastar aquell vi que els ha posat el Pepet.
Els deures no costen massa de fer quan hi ha tanta impaciència i nervis per escoltar les històries i batalletes que els explica la iaia, asseguda a la seva cadira de fusta a costat del foc a terra. I quan fa bon temps s’asseuen al banc de l’eixida, a l’ombra d’una alzina que hi ha i hi estan fresquets.
Queden parats que la manta de ganxet amb la que els tapa les cames encara serveixi, després de tants anys que fa que la conserva. L’havia fet la seva mare, o sigui, la besàvia Rosa. Té algun forat però escalfa igual.
I quan ja està tothom a punt, la iaia comença la història. A vegades és curta, d’altres més llarga, i llavors l’ha d’acabar el divendres de l’altra setmana. Parla dels records de la seva infantesa, joventut…i és clar, els dos infants l’escolten amb unes orelles obertes de bat a bat, sense parlar gens, i molt contents de tenir una iaia tan eixerida i carinyosa. Ella ho explica amb una veu suau i a vegades fa gestos per fer-los entendre millor alguna cosa especial. Hi ha cops que el Joan i l’Eira ja saben què vindrà, perquè li tornen a demanar la mateixa història, i la van repetint en veu baixa, molt fluixet, mentre ella, amb un gat i un gos, el conte ja s’ha fos, arriba al final i els porta al llit.
Mig adormits pensen en el dia en què es van conèixer els avis, en aquell ball del poble, o aquell dia que plovia tant i l’avi Pepet es va quedar a fer companyia al matxo, enlloc d’entrar a la barraca per no mullar-se, així el cavall entenia com se l’estimava, o quan es va menjar l’entrepà amb formigues després de caure-li a terra a la vinya, i les caminades de la iaia i la besàvia Rosa de poble a poble per anar a buscar uns quants pans…
El matí de dissabte, després d’esmorzar i de la caminadeta amb l’avi, se’n tornen a casa seva, desitjant que passin els dies molt ràpid per tornar i continuar les històries que han quedat a
mig explicar.
Així van anar passant setmanes i mesos, i els germans cada cop estaven aprenent més coses de la vida tant interessant dels seus avis. Un dia, mentre berenaven i l’escoltaven atents, els va semblar que la iaia estava una mica despistada, i que es perdía una mica, però que continuava com si res…i no en van fer massa cas.
A partir d’aquell dia, l’Eira i en Joan s’anaven mirant entre ells quan la Marieta repetia trossos de la narració, o bé quan els mirava amb una rialleta i es quedava encantada uns segons…i es donaven cops de peu sota la manta de ganxet i s’agafaven les mans, apretant fort per sentir-se més units.
Com que s’hi quedaven a dormir, la van anar observant i entenien que hi havia alguna cosa especial que li passava a la iaia. Semblava que li fallava la memòria una mica, perquè a vegades repetia coses, es quedava quieta mirant per la finestra, també hi havia cops que els preguntava el nom, i ells creien que feia broma, i llavors li feien pessigolles a per no estar tristos.
Un dissabte, quan van arribar a casa seva, en van parlar amb els pares, els van dir tot el que feia la iaia, el canvi a les estones a costat del foc a terra, que veien a l’avi més enfeinat i trist i que volien saber què li estava passant. Es van asseure junts, i la mare els va explicar que la iaia Marieta, que ja era molt velleta, estava perdent mica a mica la memòria, que ja no podia recordar les coses de la mateixa manera que abans, que hi havia feines que ja no podia fer perquè es despistava i es podia fer mal, i que hi hauria moments que no els coneixeria, que els preguntaria el nom molts cops, i que fins i tot s’hi podria enfadar. I que de tot això se’n deia Alzheimer, una malaltia mental molt trista…
També els va fer entendre que les estones passades amb els avis cada setmana la feien molt feliç, i que encara que ella estés així, o pitjor, perquè aniria empitjorant, ells l’havien d’abraçar molt, i tenir molta molta paciència. I així ho van fer, van tornar a casa els avis, aquest cop més d’una tarda a la setmana, menjant els berenars bons de l’avi, i cuidant tant com podien a la iaia Marieta i ajudant a l’avi Pepet.
Si es perdia quan el explicava la història dels animals de la seva granja, ells la continuaven i se n’inventaven trossos, rient tots plegats; si la veien trista, li agafaven la mà i li feien carícies a la galta fineta; si algun cop s’enfadava molt, comptaven fins a tres i li cantaven cançons per calmar-la.Totes aquelles tardes i caps de setmana a casa els avis van anar canviant moltíssim.Ara ja no era la iaia qui els explicava coses a ells, ara eren L’Eira i el Joan qui les explicaven als seus avis , a la seva iaia Marieta , que segons com, semblava una nena petita, i és veia molt fràgil, i potser ni els escoltava… però somreia…
A part d’ajudar-la en tot el que podien, ja sabien que l’Alzheimer és una malaltia mental que va empitjorant, així que sovint la portaven al metge a fer controls i a un lloc on uns especialistes l’ajudaven una mica.
Aquesta malaltia avança tan ràpid, que en poc temps a la iaia Marieta li costava reconèixer a la seva família. Gairebé no podia caminar, ni vestir-se, ni menjar sola, l’havien d’ajudar en tot. L’Eira i el Joan estaven molt tristos perquè no s’hi podia fer res, la única cosa que podien fer era estimar-la molt i estar per l’avi Pepet , que se sentia molt sol. Aquelles tardes que eren tant divertides ja no eren el mateix sense la iaia i les seves
històries… però van continuar berenant junts pa amb oli,sucre i xocolata i recordant els bons moments passats amb ella.
L’Eira i el Joan s’havien fet grans.
