La Rita

-Indi! És hora d’anar a l’escola, desperta’t, ja!
La mare em crida des de la cuina i faig veure que no la sento durant uns segons. Estic molt cansada, no he dormit gens aquesta nit. I la passada tampoc. No dormo gaire últimament.
-Indiana Elisabeth Molins!!!!!
Si ha fet servir el meu nom sencer senyal que vaig tard.
Surto del llit com puc i miro cap a la finestra. La Petúnia, la meva gata, em mira i de seguida es torna a posar a dormir. Ella tampoc ha dormit, la visita d’ahir al vespre va ser molt llarga.
-Ho sé, Petúnia, hem de trobar la manera de que ens deixi de venir a veure.
-Indiana Elisabeth Molins!!!
-Ja sóc aquí.
-Fas molt mala cara, Indi. No em diguis que t’has tornat a passar la nit desperta. -La mare em passa la ma pels cabells i em fa un petó a la galta.
-No, mama, no m’he passat la nit desperta.
És mentida. No li vull dir la veritat perquè fa uns mesos ho vaig intentar i no em va creure. El pare tampoc i després van estar uns dies mirant-me d’una manera molt rara. No m’agrada dir-los mentides, però és millor així.
-Tens les gomes del cabell? Et faré dues trenes.
-Aquí les tens i la pinta també.
Em fa les trenes i miro el rellotge, he de sortir ja.
-Adéu, mama!
Marxo corrents i baixo les escales cap al carrer sense mirar enrere. Un cop sóc fora, camino enganxada a la paret dels edificis. Potser així no em veurà tan ràpid.
-Ei, Indi. T’estava esperant.
M’ha trobat. La seva veu em posa la pell de gallina i tanco els ulls. Potser quan els torni a obrir no hi serà.
-Eh, Indi. Sóc aquí. Anem?
Segueix aquí. Avui la Rita deu fer gairebé dos metres d’alçada. La primera vegada que la vaig veure era quasi tan alta com la farola que hi ha davant de casa. És peluda i té escames que brillen a l’esquena, té els braços llargs i li neixen ales de plomes de tots colors sota les aixelles, però no l’he vist volar mar. És lila, no té el mateix color a tot el cos; la part més fosca són els peus que són com les urpes d’un drac i el cabell és la part més clara. Les seves mans tenen els dits llargs i sempre juga amb ells. Els ulls són de color blau com el cel i té el nas molt llarg i punxegut. La nit que vaig conèixer la Rita em vaig espantar molt, ara ja no li tinc por. No exactament.
-Eh, què no em penses dir res?
Està plantada davant meu, la gent que passa pel carrer l’esquiva como si res.
-Hola, Rita -la contesto perquè si no dic res no marxarà.
-Hola. ¿Anem a l’escola?
-Sí.
-Doncs va, en marxa.
Em poso a caminar i intento ignorar-la.
-T’hauries d’apartar de la paret. No et passarà res si mires la gent que passa pel carrer, potser fins i tot trobaràs algun dels teus amics.
-Ja vaig bé sola. I m’agrada caminar per aquí.
-Ah, clar, enganxada a la paret com una aranya i parlant només amb mi.
-Si vols amb tu tampoc parlo.
La Rita deixa anar una rialla.
-No es pot dir que em parlis gaire. Va, ja hem arribat a l’escola.
La miro molt seria.
-Tu queda’t aquí. No vinguis.
-D’acord. Amb una condició.
Creuo els braços de mal humor. No em vull ni imaginar quina condició em posarà. La Rita és un monstre. Coneixeu algun monstre que proposi condicions bones?
-Avui juga amb la Carlota i amb l’Emma a l’hora del pati.
Aixeco el nas enfadada.
-I si no en tinc ganes? No em ve de gust jugar amb elles, són unes pesades.
La Rita m’imita. Es creua les ales i aixeca el nas. Si hi arribés li donaria un cop de puny.
-Doncs si no en tens ganes, vindré al pati a jugar amb tu.
Ah, no, això sí que no. Recordo el dia que la Rita va venir al pati, vaig començar a cridar i a preguntar als meus companys de classe si la veien. La senyoreta Helena em va venir a buscar i em va abraçar. Em vaig posar a plorar, la directora va trucar als pares i em van venir a buscar per portar-me al metge.
-No, no cal que vinguis. Jugaré amb la Carlota i l’Emma.
La Rita desplega les ales i jo tanco els ulls per veure si així se’m passa el mal humor. El torno a obrir i ja no hi és, però tinc pessigolles sota el nas de les seves plomes.
A l’hora del pati trigo una mica a acostar-me a les meves amigues, camino cap elles amb l’esquena xopa de suor. Tinc ganes de vomitar. I quan la Carlota em mira he d’aguantar les ganes que tinc de sortir corrents cap a l’altre banda, però ella i l’Emma em somriuen i venen cap a mi i juguem com abans. Com si res hagués passat.
Torno a casa, salto una vorera i canto una cançó amb l’Emma, que fa mig camí amb mi. Quan em torno a quedar sola estic a dos carrers de casa i de sobte els cotxes sonen més forts, la gent té més mala cara i jo em torno a enganxar a la paret. Si més no, la Rita no ha tornat.
La mare i el pare no em pregunten com ha anat l’escola, últimament ho fan menys. Crec que el metge els hi ha dit que no ho facin. No sé si m’agrada no parlar del que passa, de la Rita, de l’escola, de tot plegat. Si no en parlem és com si tot passés només dintre el meu cap.
-Avui he jugat amb la Carlota -la cullera de la mare cau dintre la sopa-. I he vingut a casa amb l’Emma.
El pare veu aigua abans de dir res.
-I de què heu parlat?
-No sé, hem vingut cantant.
A la mare li brillen els ulls i marxa a la cuina. Quan torna em pregunten si vull mirar la tele una estona amb ells abans d’anar a dormir.
Són les tres del matí quan la Rita entra per la finestra de la meva habitació. No estic dormida, però aquesta nit tenia ganes de veure-la. Sembla més baixeta que al matí, com si s’hagués encongit un pam.
-Com ha anat el pati?
-Prou bé. T’has fet més baixeta?
La Rita somriu i es mira.
-Diria que sí.
-Et penses quedar molta estona avui?
Desplega les ales i estira les cames abans d’assentar-se als peus del llit.
-No sé. Depèn de tu, dormiràs avui? O et passaràs la nit amb els ulls oberts perquè tens por de dormir?
-No tinc por de dormir.
Em mira i deixa clar que no em creu.
-Doncs dorm.
-Dormiré.
-A veure si és veritat. Et proposo una cosa? Tanca els ulls i si estàs una estona sense pensar en res dolent, marxaré. Pensa en coses boniques, en un record que et faci feliç.
Tanco el ulls, la Rita sempre té raó. No li dieu a ella, però és veritat.
-D’acord.
-Bona nit, Indi.
L’endemà al matí em desperto uns minuts abans de que em cridi la mare i quan obro els ulls la Rita no hi és per enlloc. Tinc una sensació estranya, he dormit com una princesa i tinc ganes d’anar a l’escola i de tornar a jugar amb les meves amigues.
-Indiana. -La mare em mira i s’acosta a abraçar-me.
-Mama, què passa?
-Res, reina, que feia molts dies que no et veia somriure.
Baixo al carrer, la motxilla de l’escola avui és més lleugera i començo a caminar. La Rita no apareix fins al cap d’una estona i avui és alta com jo. Les plomes brillen d’una manera especial i els ulls també.
-Hola, Indi.
-Ei, si et segueixes encongint d’aquí poc no et trobaré -li dic.
-Crec que d’una manera o altre tu i jo ens veurem sempre. Avui ja no camines enganxada a la paret.
Té raó.
-I tampoc t’has espantat de tots els cotxes.
També té raó.
-Tinc ganes d’anar a l’escola -em defenso sense saber per què.
-No t’enfadis. Així és com han de ser les coses, Indi. No has de tenir por. És bo que segueixis endavant.
-No estic enfadada.
-Millor. Va, ves a classe. Segur que al pati jugareu a futbol. Potser avui guanyeu, ahir vau a estar a punt.
-Eh, Indi! -apareix la Carlota a la cantonada-. Entrem juntes.
Miro a la Rita i li dic.
-He de marxar.
-Jo també -em respon ella.
-Fins després!
Surto corrents i entre les classes i el partit de futbol, que guanyem, no penso més en la Rita ni en res més. Aquella nit els hi explico emocionada als pares, l’Emma ens ha dit que ens convida, a mi i a la Carlota a passar la nit del divendres a casa seva.
-Farem una festa de pijames -els hi dic.
-Hi vols anar? -em pregunta el pare.
-No tindràs por? -la mare em mira angoixada.
Penso en la Rita, en el temps que ha passat i contesto.
-Una mica. Però hi vull anar.
-D’acord doncs, parlaré amb la mare de l’Emma -m’assegura la mare.
Mirem una sèrie abans d’anar a dormir i crec que el pare em porta a coll al llit perquè l’endemà quan obro els ulls no recordo res. La Rita no ha vingut i busco alguna ploma. Res. No hi ha res. La Petúnia em mira i miola.
-Jo també la trobo a faltar, Petúnia.
La Petúnia salta sobre el llit i camina fins la tauleta de nit on tinc una fotografia.
-Segur que ella també ens troba molt a faltar.
Faig un petó a la fotografia on surt la Margarita, la meva germana gran. La va atropellar un cotxe fa un any, la Petúnia era la seva gata. A la fotografia, la Margarita va disfressada d’ocell, un ocell de plomes liles.