Adéu, Camila

27 d’abril del 2015
Coblença, Alemanya-Ecuador, Sudamèrica.
Estimada Camila,
Sé que aquesta carta t’arribarà més tard del que esperava, però que sàpigues que te l’envio de tot cor.
El dia que vaig marxar, no em va donar temps d’acomiadar-me de tu, ni de la Marta, la Briana o la Sofía. Em sap greu no haver-te parlat de què marxava, però no em sentia segura parlant del tema amb algú que no fos la meva mare, o el meu germà petit, (en Luís)… ja el coneixes. Doncs espero que em perdonis per no haver-t’ho explicat malgrat jo necessitava dir-ho i tu saber-ho.
Bé, doncs una tarda, al tornar de l’escola, la mare i en Thiago, el meu germà gran, es van barallar… i la mare ens va explicar que un amic de fa molts anys li havia ofert una feina a Alemanya, on li pagarien bé. I la meva mare va acceptar, cosa que jo també hagués fet perquè mira com vivíem fins ara! I sort que mai vas venir de visita a l’apartament perquè teniem una habitació on dormíem els quatre i una cuina amb una taula atrotinada. Comparat amb
la teva casa immensa, perquè et facis una idea, era com el teu lavabo de la planta baixa.
I tampoc podíem comprar gaire menjar. Els últims dies, utilitzàvem un fogonet de càmping per cuinar. La mare deia que la factura del gas era massa cara i ja ens havia proposat dutxar-nos més poc, per no gastar tants diners en l’aigua. Alguns cops, no podiem ni encendre els llums durant tota la tarda. No sé si ho entendràs, perquè casa teva és molt gran, i els teus pares tenen molts diners. I a moments d’ara, que estem millor, estem molt agraïts de que la teva família ens ajudés quan ho necessitàvem. Gràcies.
He d’admetre que quan la meva mare m’ho va dir, em vaig posar molt trista tot i que vaig intentar que semblés que no ho estava tant. Sabia que eren moments difícils pels quatre, i no volia estressar-la. En Thiago i ella, últimament es discutien moltíssim: que si marxava a la nit, que si feia campana a l’institut, que si anava amb gent “massa gran” segons la mare…
Cada dia el mateix. I jo crec que la mare també té una mica de culpa, en això d’en Thiago, perquè al final, va ser ella qui el va desapuntar de volei sense abans consultar-ho amb ell. I a ell li encanta el volei, és la seva vida. Per això es va enfadar moltíssim. No el culpo, tot i així hauria d’entendre que no ens podíem permetre tres entrenaments a la setmana, més els dos partits dels dissabtes i els viatges que feien un cop al mes… Era massa car.
I no sé en què estava pensant la mare quan en Pablo, aquell amic que t’he dit, li va donar 4 bitllets d’avió per Alemanya… però es veu que en Pablo ja ens havia reservat un apartament bastant xulo, la veritat. Va dir que la mare
ja ho anirà pagant amb els diners de la nova feina, que no m’ha quedat molt clar en què consisteix. Sé que té a veure en estar davant de l’ordinador, perquè va a una oficina… però m’ha dit que és una cosa avorrida de grans,
(com el 90% de coses que fan els adults).
L’escola no està tant malament. A veure, no domino gens l’alemany i tampoc me’n surto massa amb l’anglès, però he conegut a una nena que m’ha caigut bé, es diu Ada, i és molt amable amb mi i amb tothom! Però m’he d’acostumar les classes d’aquesta escola enorme: Tenen una aula per cada assignatura! I fan un concurs de talents. Crec que m’hi inscriuré amb l’Ada, ja saps que a mi sempre m’ha agradat cantar, i ella toca el piano. Ho fa genial! Tot i que no tan bé com tu, és clar!
Aquí tot és diferent, no hi estic acostumada: nova casa, nova escola, nous carrers… m’agradaria que fossis aquí perquè marxar ha sigut molt dur. En aquell moment, no sabíem si seria la pitjor cosa que hauriem decidit a la vida o la que ens la canviaria.
No sé quan triga a arribar una carta d’Alemanya fins a l’Equador, però espero que poc, perquè tinc moltes ganes de veure’t per explicar-t’ho tot! I espero que tu també vulguis veure’m algun dia, tot i que no se si podrà ser abans de juny. Et seguiré escrivint!
P:D:
… I tu a mi?
P.P.D:
Intentaré tornar algun dia al poble, t’ho prometo!
Adéu, Camila.
De la teva millor amiga, Danna.