Hi havia una vegada un nen que es deia Oriol. Un dia, en tornar de l’escola, va deixar la motxilla a terra i va sortir a jugar com sempre. Li agradava molt la seva escola, el seu barri i, sobretot, casa seva. La seva habitació tenia dibuixos enganxats a la paret, una marca al marc de la porta on cada any mesuraven com havia crescut, i una finestra des d’on veia l’arbre on s’enfilava amb els amics.
Aquella tarda, mentre jugava amb els seus cotxes, va sentir veus a la cuina. Eren els seus pares. Parlaven fluix, però semblaven preocupats. L’Oriol es va apropar a poc a poc i es va quedar darrere la porta en silenci.
—Si accepto la feina, ens haurem de mudar —va dir el pare.
L’Oriol va notar com si el terra es mogués sota els seus peus. Mudar-se? Deixar casa seva?
Aquella nit gairebé no va dormir. Pensava en la seva habitació, en les ombres que feia el llum abans d’anar a dormir, en l’olor del seu coixí, en les rialles que havien omplert el menjador cada Nadal. No era només una casa. Era el lloc on havia après a caminar, on havia plorat i rigut, on se sentia segur. L’endemà, a l’escola, estava trist. No volia marxar. No volia deixar els seus amics, però sobretot no volia deixar aquella sensació d’entrar per la porta i sentir que tot estava bé. Quan va tornar del cole, la seva mare el va abraçar fort.
—Oriol, entenc que tinguis por. Però la llar no són només les parets. La llar som
nosaltres, junts.
Ell no estava gaire convençut. Per a ell, la llar tenia forma de passadís llarg, de rajoles fredes a l’hivern i d’olor de sopa els dies de pluja.
Al cap d’uns dies, van pujar al cotxe ple de caixes. Va mirar enrere fins que casa seva va desaparèixer.
La nova ciutat era diferent. La nova escola també. A classe parlaven un altre idioma i li costava molt entendre. Se sentia estrany, com si no encaixés enlloc. Però a l’hora del pati, uns companys es van acostar. Li van ensenyar paraules noves, el van convidar a jugar i, sense adonar-se’n, l’Oriol va començar a somriure.
Aquella tarda, en arribar a la nova casa, va entrar a la seva habitació. Les parets eren d’un altre color. La finestra donava a un altre carrer. Però sobre el llit hi havia el seu coixí de sempre. A la prestatgeria, els seus llibres. I al menjador, els seus pares reien mentre col·locaven les últimes caixes. La mare va portar sopa per sopar. Feia la mateixa olor de sempre.
L’Oriol es va asseure a taula i, per primera vegada des que havien marxat, va sentir una escalfor coneguda al pit. Va entendre que la seva antiga casa era especial perquè hi havia viscut moments feliços… però que els moments feliços podien tornar a néixer en un altre lloc.
Aquella nit, abans d’adormir-se, va mirar les noves parets i va pensar que potser la llar no és un lloc que es deixa enrere, sinó un lloc que es construeix cada dia amb les persones que estimes.
I així, a poc a poc, aquella casa nova també es va convertir en casa seva.
