La Paquita feia seixanta anys que vivia al mateix pis. Hi havia arribat jove, plena d’il·lusions i somnis per complir. El pis era petit i antic, amb mobles vells gastats pel temps, però era casa seva.
Vivia sola. El seu marit havia mort en un accident de cotxe quan encara eren joves. No havien tingut fills, i amb els anys, les amistats també havien anat desapareixent: alguns amics s’havien mudat, d’altres havien mort, i les visites cada vegada eren més escasses. Al principi la solitud li pesava molt, però amb els anys s’hi havia acostumat.
La Paquita tenia vuitanta nou anys i una salut delicada. Patia problemes de cor i li costava respirar. Tot i això, la seva vida era tranquil·la. Passava les hores asseguda al sofà, mirant telenovel·les i concursos, deixant que la televisió li fes companyia. De tant en tant, mirava les fotografies del bufet i somreia amb nostàlgia. Així anaven passant els dies, tranquils i repetits, dins aquell petit pis que havia estat l’escenari de tota la seva vida.
Un dia, però, la tranquil·litat de la Paquita es va trencar. El carter va deixar una carta a la bústia, com tantes altres vegades. Ella la va obrir sense pressa, asseguda a la taula del menjador. Però a mesura que llegia, el cor li va començar a bategar més fort. L’edifici on vivia seria expropiat per construir-hi un gran centre comercial. Ho deia ben clar, amb paraules fredes i oficials. Tenien un termini per marxar.
Aquelles paraules li van caure com una llosa. Per a ella, aquell pis no era només quatre parets: era tota la seva vida.
Els dies següents van ser d’angoixa. Veia els veïns fer caixes, baixar mobles, parlar entre ells amb cares tristes. Alguns es queixaven, d’altres deien que no hi podien fer res. Ella gairebé no dormia. Només mirava les parets, els mobles, les fotografies, com si volgués guardar-ho tot dins la memòria.
El dimecres al matí, ben d’hora, els mossos d’esquadra van arribar per desallotjar finalment els veïns. Les famílies del bloc van anar sortint, una rere l’altra. Totes, menys la Paquita. Ella es va quedar asseguda al sofà, amb les llàgrimes regalimant-li galtes avall. Sabia que, amb la seva edat i la seva salut, no podria començar de nou enlloc més.
Quan un mosso va trucar a la porta, la Paquita va obrir. Amb la veu trencada i els ulls plens de pena, li va explicar la seva història. El mosso, en Xavi, un noi jove, d’uns trenta anys, va quedar profundament commogut. Aquella dona li recordava la seva àvia, i el cor se li va encongir.
Sabia que havia de complir ordres. Si no la desallotjava, podia ser sancionat. Però els seus valors no li permetien deixar al carrer una dona gran, sola i vulnerable.
Va decidir escoltar el cor. Va seure amb la Paquita, va parlar amb ella amb calma i li va prometre que buscaria una solució. Es posaria en contacte amb els serveis socials per ajudar-la a conservar la seva llar o trobar-li un lloc digne on viure. En Xavi tenia una cosa molt clara: tothom té dret a una llar.
Potser el podien sancionar per desobeir, però ningú no li podria prendre l’orgull d’haver estat fidel als seus valors i d’haver ajudat algú que ho necessitava de veritat.
