Arribat l’inici de curs, un nen procedent d’un indret d’Àfrica s’instal·la amb la seva família en un petit poble muntanyer anomenat Munperi, situat prop de les Muntanyes de Prades. Les cases són de pedra, els carrers estrets i a l’hivern fa molt fred.
El 7 de setembre comença un nou curs escolar i el Hakim està molt nerviós. Té un nus a la panxa. Entra a l’escola i veu que hi ha molts nens i nenes. Riuen, parlen de pressa i juguen. Ell s’asseu a la seva cadira amb el cap cot. S’adona que parlen un idioma que ell no sap i sent por per no saber-se comunicar.
– I si ningú vol jugar amb mi? — pensa.
A l’hora del pati, el Hakim es queda quiet, mirant com juguen els altres. De sobte, una nena amb dues trenes s’acosta somrient. És la Clàudia. Ella no diu res. Li passa una pilota i assenyala la porteria. El Hakim l’entén. Somriu per primer cop. Juguen fent servir gestos, rialles i cares divertides. Aquell dia, el Hakim marxa a casa una mica menys trist.
Després d’unes setmanes, la Clàudia i el Hakim es fan molt amics. La Clàudia li ensenya paraules noves cada dia: “Casa”, “Amic”, “Gràcies”…
I el Hakim també li ensenya paraules del seu idioma. Riuen molt quan alguna paraula sona estranya.
Un dia, el Hakim convida la Clàudia a passar una tarda de joc a la seva casa nova.
– Vols venir a jugar a casa meva? — diu, orgullós d’haver-ho dit en català.
En sortir de l’escola, van caminant cap a la casa del Hakim. El camí puja una mica i des d’allà es veuen muntanyes i núvols baixos.
Quan arriben, la mare del Hakim els saluda amb un somriure dolç. La casa encara fa olor de pintura nova.Mentre juguen al menjador, la pilota roda i s’amaga sota la catifa. Quan la Clàudia l’aixeca, tots dos fan un crit de sorpresa.
– Mira, Hakim! — diu —. Hi ha uns dibuixos a terra!
Són uns plànols pintats com si fossin un mapa secret. Hi apareixen habitacions que no han vist mai.
– Aquí diu “habitació amagada sota la catifa” — llegeix la Clàudia.
Seguint les línies del plànol, troben una petita porta darrere d’un armari. L’obren amb molta cura i entren en una habitació especial.
La primera habitació té catifes de colors vius, coixins grans a terra i fanalets penjats del sostre.
– Al meu país, sovint ens asseiem a terra — explica el Hakim —. Les catifes són molt importants. Allà jugava amb els meus cosins.
La Clàudia s’asseu a terra i diu:
– És molt acollidor. Em fa sentir tranquil·la.
Passen a la següent habitació. Hi ha una cuina petita, amb dibuixos d’olles, espècies i una taula gran al mig.
– A casa meva, tota la família menjava junta — diu el Hakim —. Cuinàvem molt i sempre feia molta olor de menjar.
– Aquí també ens agrada menjar plegats — respon la Clàudia —. La cuina també és casa.
A la tercera habitació, hi ha una finestra gran pintada amb un paisatge calent, amb sorra, sol i palmeres.- Allà sempre feia calor — explica el Hakim —. Aquí a Munperi fa fred, però m’agraden les muntanyes.
– Jo no he vist mai un desert — diu la Clàudia —, però m’agrada veure’l aquí.
Finalment, entren a una habitació plena de records: una tela de colors, una fotografia, una petxina, una joguina vella.
– Aquestes coses em recorden d’on vinc — diu el Hakim —. Quan les miro, em sento a casa.
La Clàudia l’observa i somriu.
– Les meves habitacions no són iguals — diu —, però a totes hi ha amor.
El Hakim mira al seu voltant i s’adona que aquella casa té espais del seu país d’origen… però també espais nous.
– Aquesta casa és diferent — diu —. Té dues històries.
La Clàudia assenteix.
– I totes dues són teves.
En aquell moment, el Hakim entén que la llar pot tenir moltes formes: pot canviar, créixer i guardar records d’arreu del món. I, sobretot, que una llar és un lloc on et sents estimat.
Aquella tarda, la nova casa ja no semblava tan estranya. Perquè el Hakim va entendre una cosa molt important: La llar no és només un lloc. És on hi ha records, rialles… i persones que t’estimen.
I a Munperi, el Hakim ja havia trobat una nova llar.
