L’escola del futur

Vet aquí una vegada una escola molt bonica i única, les Escoles de Gurb. Estava situada, com molt bé diu el nom, a Gurb, un municipi de poca població, però molt gran en extensió, just al costat de Vic, la capital de la comarca d’Osona.
Un setembre, després de les vacances d’estiu, els alumnes de segon A van tornar a l’escola molt contents, amb ganes de trobar-se amb els seus amics i amigues. Les aules eren les mateixes, així com el gimnàs, menjador, pati… però una cosa molt important havia canviat: tenien mestres IA!!! Els mestres IA eren mestres d’Intel·ligència Artificial. Eren uns robots fantàstics, bonics, nets, ben vestits… Sabien un munt de coses: llengües, matemàtiques, ciències, música… Eren capaços de respondre qualsevol pregunta que els feien i de trobar informació ràpidament, però no sabien estimar. Al principi, tot anava bé i semblava perfecte, perquè era una experiència nova. Els nens i nenes estaven molt contents, els feia gràcia els moviments rítmics i les veus d’aquelles màquines programades i uniformades.
Al cap d’un temps, però, van començar a sorgir petits conflictes a la classe, al pati, a l’hora del menjador… Els alumnes parlaven entre ells, discutien, reien i ploraven, però no se sentien acompanyats pels seus mestres. Els faltava l’amor, l’afecte i la comprensió dels adults. De mica en mica, l’alegria i l’emoció del començament es va anar convertint en tristor. Volien tornar a tenir els mestres d’abans, els de sempre, els que els ajudaven a pensar, a créixer i a gestionar les seves emocions.
Passaven els dies i, per més que rumiaven, no sabien què podien fer, fins que al final l’Ona va tenir una idea. Va explicar a tota la classe que els seus tiets, pagesos del poble, feien manifestacions amb els tractors i penjaven cartells perquè els governants els escoltessin. Els pares, tiets i avis ho feien així, per tal de millorar la pagesia, i aquesta podia ser una bona manera de donar a conèixer la seva opinió.
Una tarda, van quedar al parc que hi havia davant de l’escola i van començar a fer pancartes, cartells… i fins i tot es van inventar una cançó per acompanyar la seva protesta:
“Volem que tornin els mestres de sempre,
els que tenen cor, els que ens estimen i ens ajuden a créixer!
Els mestres que ens escolten, ens cuiden i ens ensenyen,
els que ens donen la mà per avançar i aprendre!”
Van voltar pels carrers cridant i van arribar a l’Ajuntament de Gurb. Els pares i les mares, quan sentien la veu dels seus fills i filles, els donaven la raó i s’afegien a la protesta. Van convocar dues trobades més i, quan les altres escoles de la comarca d’Osona van saber què passava a Gurb, van anar també a les manifestacions. Hi havia tanta gent , que fins i tot va anar-hi la televisió i van sortir a les notícies.
Els governants, es van adonar que el que demanaven els nens i les nenes era veritat: a les escoles els robots no podien fer de mestres. Els mestres ensenyaven amb el seu cor i tenien sentiments.
Va ser per aquest motiu que van acordar, amb l’Ajuntament, demanar que tornessin els mestres d’abans i que marxessin els robots. L’escola les Escoles havia de tornar a tenir cor, per poder estimar els seus nens i nenes, i poder créixer en un entorn bonic i únic
Va ser així, com la classe de segon A va tornar a ser la de sempre. Tots els nens i nenes estaven súper feliços, perquè quan tenien algun problema podien demanar ajuda als seus mestres. Els altres pobles veïns van seguir el seu exemple, ja que estaven totalment d’acord que l’escola del futur havia de ser una escola amb COR!