L’àvia Rosa

Alegre i emocionada torno de l’escola. És divendres i els divendres m’encanten perquè demà no hi ha escola i perquè avui és el dia d’anar a casa la meva àvia.
M’encanta anar-hi perquè la meva àvia és la millor,a veure quina història m’explicarà avui? La meva àvia Rosa es genial, prepara unes galetes extraordinàries! Encara que de vegades sigui una mica pesada dient… “Mariona no corris pel passadís, Mariona no mengis tant ràpid, Mariona fes els deures”.
Pero sé que ho fa pel meu bé.
– Bona tarda àvia, em pots explicar una història?
-Hahahahah tranquila dona, primer renta’t les mans, d’acord?
– Ja he acabat. Va àvia siusplaau!
– D’acord, t’explicaré una història de quan jo era petita ,seu aquí a la catifa i escolta.
Jo quan era petita tenia un millor amic es deia Lluís, en Lluís era la raó per la que m’encantava anar a l’escola. Ell em recolzava, m’ajudava i, el més important, era un bon amic o això creia jo. Un dia la meva mestra va preguntar…
– A veure nois, què voleu ser de grans?
Jo vaig aixecar la mà, però la senyoreta, sorpresa, em va preguntar:
-Per què aixeques la mà si ets una nena i les nenes no poden treballar?
Vaig veure que l’àvia estava una mica trista.
– Estàs bé, àvia? Vols continuar?
–Si, estic bé no et preocupis. Segueixo.
Bé, un cop al pati el meu amic Lluís em va dir que la senyoreta tenia raó, que les nenes no teníem força i que no podíem treballar de res. Jo em vaig enfadar i li vaig dir que les noies som més llestes i que de vegades val més la mentalitat que la força. Aquell dia em vaig quedar parada, no m’esperava això d’en Lluís.
-Vau tornar a ser amics àvia?
-No, ell va començar a ajuntar-se amb un grup de nens que se’n reien de mi per creure que les noies també som fortes i tenim dret a poder treballar.
– Àvia, et vas rendir?
– No filleta, una dona mai es rendeix si lluita per una cosa que vol o estima.
Van passar moltes setmanes i no va canviar res. Jo pensava… “per què el món és tan injust???!!!!!! Però poc després se’m va ocórrer la idea de parlar amb totes les nenes de la escola. Ens manifestarem i aconseguirem el dret de poder treballar! Però la meva mare em va dir que no seria tan fàcil. Encara recordo les seves paraules: “primer hauries de pensar un pla, hi ha moltes nenes a la teva escola”. Vaig estar tot el cap de setmana pensant pensant i pensant i… vaig tenir una idea: “si dic a totes les noies que necessito ajuda per portar l’armari de les pilotes, llavors allà dins en secret les motivaré i sortirem a manifestar-nos!” I tal dit tal fet!
– Ho vas aconseguir? ho vas fer àvia!?
– Ja ho veuràs, tu escolta.
Vaig ajuntar ha totes les noies al gimnàs i els hi vaig dir…
“Som noies, nenes, dones, som fortes, som valentes, som llestes, som autònomes, TENIM DRET A TREBALLAR, ESTUDIAR, CONDUIR. TENIM DRET A FER TOT EL QUE VULGUEM COM ELS HOMES. ELLS NO SON DIFERENTS, SOM TOTS IGUALS I TOTHOM TÉ ELS MATEIXOS DRETS! Així que ara sortirem al pati i cridarem fins que ens escoltin!”
Al sortir al pati els nens ens van preguntar què estàvem fent. Els vam explicar que ens manifestàvem pels nostres drets i ells van començar a riure, fins i tot a insultar-nos.
– Per què reien àvia?
– Per què eren uns masclistes mal educats.
A sobre va venir la meva senyoreta i ens va dir: “noies ja n’hi ha prou, no feu tant d’escàndol! prou! esteu castigades!”. De sobte vam sentir un soroll, com si arribés algú. Resulta que era l’alcalde de Portbou, que va cridar: “noies si torneu a fer un sol crit…” Però el va interrompre la seva dona dient: “què els hi faràs? si les toques et deixo! tenen raó, nosaltres també tenim dret ha treballar. Jo no vull dependre mes de tu, vull mantenir-me jo sola”. L’alcalde es va quedar pensant per uns segons i va afegir… “D’acord ara les dones també teniu dret a treballar”. “Siiiiiiiii!!!” vam cridar totes.
Els nois es van disculpar i ens van dir: “d’acord, si l’alcalde ho diu, ho respectarem. Perdoneu-nos, no ens hauríem d’haver rigut de vosaltres, sobretot de tu Rosa”.
– En Lluís es va disculpar, àvia?
– Sí em va dir que sentia haver-me faltat el respecte.
– I tu què li vas dir, àvia?
– Que el perdonava, però que no volia tornar a ser la seva millor amiga.
– Iuhuuu, molt bé àvia, marcant territori, així m’agrada!
– Hahaha no siguis exagerada…
– Àvia, et puc fer una pregunta ? com és que tenies senyoreta si les dones no podien treballar?
– Perquè ella va néixer a una familia que tenia molts diners i va pagar milions d’euros només per ser senyoreta durant un mes.
– Que injust, no, àvia?
Just en aquell moment, sona el timbre de la casa. Segurament és el teu germà Miquel, diu l’àvia. Obro la porta i sí, és ell. Com que em ve a buscar, ens acomiadem de l’àvia. Quan arribem a casa, ens trobem a la meva mare i li dic:
– Mama mama vull que sigui dilluns, explicaré a la mestra Marta la història de l’àvia. – D’acord, però primer ho has d’escriure per recordar-ho tot ,entesos?
Em vaig passar tot el cap de setmana escrivint,escrivint i escrivint…
Quan va arribar dilluns vaig córrer a classe i ben emocionada ho vaig explicar tot als meus companys.
Aquella mateixa tarda, quan vaig arribar a casa, el meu pare em va dir: “avui la mestra Marta m’ha enviat un correu electrònic dient que avui ha estat impressionada amb l’emoció que explicaves l’història de l’àvia.
L’endemà, quan vaig arribar a l’escola tots els meus companys, alhora, em van demanar si els podia explicar una història. Jo vaig riure i els vaig dir que haurien d’esperar fins el dilluns, perquè fa falta que arribi el divendres perquè la meva àvia m’expliqui una història.
La mestra va proposar que vingués l’àvia a explicar-nos una història. “Bona idea!”, vaig dir jo… “si vols la truco ràpid”:
– Bon dia àvia, disculpa que et molesti, però podries venir ara una estoneta al matí a explicar una història a la meva classe?
Es va fer 1 minut de silenci… “àvia, ets aquí” Estàvem tots expectants.
– Sí, és que estic pensant quina història us podria explicar.
– Això vol dir que es un sí, que pots venir!
– SI! visca visca que divertit.
Van passar uns 20 minuts quan van trucar ha la porta i va entrar la meva àvia tothom va estar molt content. “Molt bé…hi havia una vegada…”
Bé, ara us deixo, que comença el conte i els contes de la meva àvia Rosa són els millors.