La sort d’anar a l’escola

La Laura era una xiqueta de vuit anys que vivia molt feliç amb la mare i el pare, la iaia i dos germanets bessons idèntics de tres anys; Jan i Joan… Eren tan iguals que si estaven una mica lluny no sabia quin era un l l’altre.
Estaven molt feliços i tranquils al seu poble , però eren molt pobres. Una vegada al mes, baixaven al poble per vendre algun animal, oli, farina, préssecs, bolets quan n’era temporada… i, amb els diners que en treien, compraven aliments que ells no podien aconseguir a les seves terres. Una mica de sal, arròs, abadejo i de tant en tant, unes espardenyes o alguna peça de roba.
La Laura es passava el dia guardant les deu ovelles que tenien mentre pasturaven pel voltants de la seva casa que era molt vella. Gràcies a elles tenien llet , i també formatges per vendre al poble. Quan acabava de pasturar havia de donar menjar a les gallines que ponien uns ous molt bons, al conills que venien al poble i al Tocino que cada any venien al carnisser del poble. Sempre duia els bessons en ella. Era la seva feina: cuidar els animals i els germanets que cada cop li feien menys cas , esbarraven les gallines i feien enfadar el porc.
Els pares i la iaia sempre treballaven. La iaia pelava ametlles, feia conserves de tomata amb ampolles de vidre, que replegaven al poble i cuinava, sempre cuinava al foc de terra. Que bo ho feia tot la iaia!
El pare i la mare feien equip amb la Canela, la mula marroneta que tenia la mateixa edat que la Laura i era la que feia els treballs de més força. Cada dia, després d’esmorzar, marxaven tots tres fins l’hora de dinar. La Canela llaurava, portava llenya, estirava el carro…
Algunes vegades baixava al poble amb els seus pares, la pujaven dalt de la mula mesclada amb conills i pollastres. hi havia més d’una hora de camí fins el poble. Un dia a la plaça hi havia uns venedors de sabates , no els havien vist mai. La Laura va veure que els acompanyava una xiqueta que estava llegint un llibre. “Jo no sé llegir” va pensar ella amb tristesa.
No sabia ni llegir, ni escriure, ni resoldre cap operació. Tot just sabia comptar fins a deu i gràcies a les ovelles. Les comptava cada cop que havia de tornar a casa “…nou i deu”.
La imatge d’aquella xiqueta amb el llibre se li va quedar gravada al cervell, pensava que s`ho passaria molt bé llegint llibres mentre estava amb les ovelles…si els bessons la deixaven en pau! Però ni sabia llegir, ni tenia llibres ni res de res.
Quan va dir als pares, a l’hora d’esmorzar, que volia anar a l’escola gaire bé van caure d’esquena a terra. “A l’escola?”
Li van dir que no podia ser de cap de les maneres, que ells no hi havien anat i que igual vivien bé. “I gastaries moltes espardenyes pujant i baixant” va dir la mare per acabar la conversa.
Cada dia, a l’hora d’esmorzar, la Laura tornava a dir “vull anar a l’escola”.
Cada matí els pares li contestaven que no.
Un matí que plovia i no es podia fer res al carrer, la Laura va tornar a dir que volia anar a l’escola i els pares van tornar a dir que no. La iaia, que mai havia dit res, va defensar la Laura: “Ja seria hora que algú de la família anés a l’escola i sabés llegir i escriure ”
Els pares es van passar la nit parlant-ne i a l’endemà, sense avisar, van baixar al poble i van tornar amb llibres, fulls de paper i unes espardenyes noves de color blau fosc.
La Laura no els va veure tornar, estava amb les ovelles i els bessons. A l’hora de dinar es va endur la gran sorpresa. Ja tenia llibres i paper per escriure, començaria a anar a l’escola demà mateix. “Només hi aniràs tres dies a la setmana, no podem gastar tants diners i les ovelles i els bessons s’han de cuidar, la iaia no ho pot fer tot”.
Així es va fer, dilluns, dimecres i divendres marxava amb un saquet de roba amb les coses de l’escola i una mica de menjar que la iaia o la mare li posaven en una carmanyola Anava a la classe de les xiquetes i aviat va fer amigues, totes sabien més coses que ella però aviat, com era molt intel·ligent i treballadora es va posar al nivell.
Al cap d’uns anys, quan en tenia tretze, La Laura ja podia anar a l’escola tots els dies. Els bessons ja eren més grans i podien treure les ovelles a pasturar i donar menjar a las altres animals. Era la millor alumna de l’escola de xiquetes i aquell curs ja acabava els estudis.
Un diumenge de juny, abans de dinar, la mestra es va presentar a casa de la Laura. Va estar més de dues hores parlant amb els pares i abans de marxar va voler saludar la Laura. Al marxar li va dir “Enhorabona” i la va mirar d’una forma especial.
Els pares li van explicar dinant. Aniria a la ciutat, viuria a casa dels pares de la mestra i estudiaria per a mestra.
Ara la Laura ja és mestra i està molt contenta de poder ensenyar als seus alumnes.
Sempre pensa en com li va canviar la vida poder anar a l’escola …i la sort de tenir aquella mestra que tant va confiar en ella.