La porta del temps

Aquella tarda la Blanca,la nostra professora d’anglès,ja havia fet fora de l’aula el Marc per riure’s de la resposta de la Clara. Jo estava molt nerviosa perquè els meus cosins venien a casa i tenia moltes ganes de veure’ls,així que vaig intentar estar callada per no interrompre més la classe i poder sortir de seguida. Ai,però perdoneu-me!No m’he presentat!Em dic Anna, m’agrada el bròquil i odio les patates fregides. Ah, i vaig a 5è de primària.
Però tornem on ens havíem quedat. Quan per fi la professora ens va dir que tanquéssim els llibres,vaig sortir corrents sense acomiadar-me de ningú. En arribar al carrer, vaig adonar-me que m’havia descuidat la jaqueta i vaig tornar a l’escola. Però no apareixia enlloc! Quan finalment la vaig trobar havia passat tanta estona buscant-la, que no quedava ni un ànima dins l’escola. Massa tard. Ja havien tancat la porta principal i em trobava completament sola. Estava a punt de posar-me a plorar quan se’m va ocórrer que potser,podria sortir per un altre lloc.
Després d’estar molt de temps recorrent els passadissos,vaig trobar una porta que quedava mig amagada per una muntanya de llibres. Mai m’havia fixat en ella. Nerviosa, vaig obrir-la i la vaig travessar.
—Senyoreta, faci el favor de no quedar-se aquí plantada. Segui a la taula del costat de la finestra amb la seva companya.
Davant meu una senyora, amb un vestit negre molt estrany i un collaret en forma de creu, m’assenyalava un pupitre de fusta.
Tenia tanta por, que vaig seure de seguida on em deia. Al meu costat una nena plorava.
—Què et passa? —li vaig preguntar tímidament.
—No n’has de fer res tu! —va exclamar en veu baixa.
Estava molt confosa i no sabia com reaccionar. Al meu voltant només hi havia nenes, totes vestides de la mateixa manera: faldilla, brusa blanca i mitjons fins als genolls. Al fons, una pissarra tota plena de sumes i restes i un globus terraqüi sobre una taula. Aquella no era la meva escola. On havia anat a parar?
De sobte, va sonar un timbre i la dona vestida de negre va dir:
—Nenes, al pati!
Sense saber què fer, vaig sortir darrere la meva companya. Estava segura que havia vist abans aquella nena pèl-roja i amb la cara plena de pigues, i volia descobrir per què estava tant trista.
—Com et dius? —li vaig preguntar—. Jo em dic Anna.
—Deixa’m en pau —va respondre mentre s’allunyava.
—Només vull saber el teu nom! —li vaig insistir.
—Em dic Blanca, i ara marxa.
Vaig seure en un banc del pati. A uns metres de mi,la Blanca es trobava envoltada de nenes més grans que ella.
—Blanca la pastanaga! —li cridaven totes estirant-li els cabells—. Què fas aquí,carbassa? Per què no estàs estudiant?
En veure com la Blanca sortia corrents em vaig plantar davant d’aquelles nenes odioses.
—Per què li dieu aquestes coses?
—A tu què t’importa microbi?!
—Això que feu no està bé.
—I tu qui dimonis ets? No t’havíem vist mai a l’escola.
—És que…és que soc nova —vaig respondre dient el primer que em va passar pel cap.
—I a quina classe vas? —va preguntar una nena amb dues trenes.
—Doncs…no tinc per què contestar-te.
—Tu mateixa —va dir la nena.
Totes van marxar rient-se de mi.
—Blanca la pastanaga… —pensava jo.
De què em sonava aquella cara, aquella veu i aquells cabells?
Vaig sortir del pati directe cap a les aules. En arribar a la classe on havia aparegut després de creuar la porta misteriosa, espantada, em vaig adonar que aquesta havia desaparegut!
M’havia quedat atrapada en aquella escola. No serviria de res explicar el que m’havia succeït als adults perquè no em creurien. Però, i a la Blanca?
Vaig decidir confiar en ella. Li explicaria el que havia viscut aquella tarda mentre buscava la jaqueta.
—Hola, Blanca, vull explicar-te una cosa.
—Jo també, Anna —va dir la Blanca una mica indecisa.
Vaig seure al seu costat.
—…i ara estic aquí a la teva escola atrapada.
La Blanca s’havia quedat de pedra.
—I com és que volies anar a casa tant ràpid?
Ai sí! Se m’oblidava. No t’ho he explicat: venien a casa els meus cosins. Els meus cosins! La meva mare em matarà.
—Jo t’ajudaré a trobar aquesta porta —em va dir la Blanca molt decidida.
—Però…i tu? Què era el que em volies dir?
—Has estat sincera amb mi,t’ho explicaré —va respondre’m amb veu tremolosa—. T’he vist enfrontar-te aquelles nenes per mi, i et dic que no val la pena. No les faràs canviar d’opinió. M’han estat insultant des que vaig arribar aquesta escola pels meus cabells pèl-rojos i perquè sempre em veuen envoltada de llibres. Em diuen ratolí de biblioteca.
—No n’has de fer cas d’aquelles ximpletes. Segur que treus bones notes i estan geloses. Blanca, pugem al pis de dalt.
Quan vam arribar-hi em vaig col·locar justament on havia vist la porta per última vegada.
—Mira, Blanca, aquest és l’últim lloc on la vaig veure.
—Anna, vine! Hi ha unes restes de cendra… I allà hi ha, una porta molt diferent a les altres.
—Sí! És aquesta,però abans estava a un altre lloc. S’ha mogut. La meva família estarà preocupada. He de marxar, Blanca.
—Adéu,Anna! —em deia la Blanca abraçant-me.
—Ah,recorda les meves paraules —li deia jo a punt de creuar la porta—. No et deixis intimidar per aquelles noies. Sigues forta i continua estudiant si és el que tu vols. Tingues confiança en tu
mateixa. Té, la meva polsera,per recordar-te demi. Li vaig donar una polsera que es va posar ràpidament.
Mentre ens dèiem adéu amb la mà,vaig travessar la porta que va desaparèixer tan bon punt la vaig creuar. Molt contenta,vaig veure que havia tornat a l’hora d’anglès, abans de deixar-me la jaqueta i que arribaria a temps a veure els meus cosins.
—Anna! Has trigat molta estona per escollir un llibre de la biblioteca. Tant et costava triar-ne un? —va preguntar la mestra.
Llavors em vaig fixar que ella portava la polsera que havia regalat a la meva amiga. De sobte me’n vaig adonar. Havia viatjat en el temps i havia conegut la meva mestra quan tenia 10 anys! Aleshores vaig comprendre per què era tant important per a ella que entenguéssim que no hem de ficar-nos amb els altres per ser diferents. La porta va desaparèixer,però mai vaig oblidar la meva aventura.