Vet aquí que una vegada hi havia una colla de nens i nenes molt curiosos: la Greta, l’ Adrián , la Ria, l’Aarón i la Martina. Un dia, asseguts en el banc del pati de la seva escola , es van fer una gran pregunta:
—Quina deu ser la millor casa del món?
Com que no es posaven d’acord, van decidir fer una cosa molt especial: fer la volta al món i descobrir-ho per ells mateixos.
Primer van anar al desert del Sàhara, on el vent bufava i la sorra dibuixava unes onades de diferents mides, en el fons es veia una tenda gran , construïda amb una tela gruixuda, troncs i cordes que la mantenien dreta, era molt resistent al sol, a les nits fredes i les moltíssimes tempestes de sorra.
En aquesta tenda hi vivien una família de set membres : La mare , el pare , l’àvia i quatre fills: dues nenes bessones la Lamina , i la Sara de 7anys , Mohamed de 9 anys i el Bilal de 14 anys.
Era una família molt acollidora, quan van arribar, ens van fer seure al terra i ens van oferir un tè i unes galetes molt bones, mentrestant ens van explicar un conte molt bonic, aquest conte parlava de la lluna del desert i explicava una mica la seva història.
Eren una família molt treballadora que tots col·laboraven en les tasques domèstiques per tirar endavant. Tenien un ramat de cabres i ovelles i que tot i els inconvenients de viure en el desert eren feliços. I per ells era la millor llar del món.
Ens vam acomiadar i vam continuar buscant la millor casa del món. La millor casa del món Tot seguit , vam mirar el mapa i vam pensar que a l’Amazònia , potser trobarien una llar molt bonica . Van caminar tot el dia pel mig de la selva, quan de sobte en una esplanada van trobar una cabana feta de fulles, troncs, canyes i fustes. Era una casa molt original!
Vam trucar a la porta i ens va obrir una persona gran , amb la pell arrugada , però la seva cara s’hi dibuixava un somriure d’amabilitat . Ens va fer passar, ens va explicar que eren una família molt gran . En total eren 10 persones : els avis materns , els avis paterns , el pare i la mare i quatre fills. Ella era la responsable de cuinar, per poder alimentar a tota la família. La resta de família era a caçar i a buscar fruits dels arbres de la selva..
Ens va explicar que viure a la selva és molt perillós, ja que hi ha molts animals salvatges que poden atacar, però ells es protegeixen fent un gran foc al costat de la cabana, d’aquesta manera els animals no s’hi acostaven. Quan feia mitja hora que estàvem allà va arribar la resta de la família. Semblaven cansats , però contents. Portaven un cistell ple de cocos, pinyes i tot d’animals morts que els ajudaria a passar uns quants dies. L’àvia , que ens havia obert la porta, ens va convidar a dinar, tots menjàvem de la mateixa olla. Ens van explicar que tenien molt temps lliure i que l’aprofitaven per jugar amb jocs confeccionats per ells i s’ho passaven molt bé. Els ulls els brillaven quan ens explicaven les seves vivències i vam deduir que per ells casa seva era la millor casa del món.
Després van viatjar fins a l’Àrtic, on van entrar dins un iglú fet de neu. Aquí dins s’hi està calent, encara que fora faci molt fred —ens va explicar la mare. En aquest habitatge hi vivia una la Kayla , que era la mare i la Mayla que era una nena de 9 anys. Ens van explicar que viure en un iglú era dur, ja que no disposaven d’electricitat i que els dies i les nits es feien molt llargues perquè el sol sortia poques hores al dia. Però elles eren felices i per elles era la millor casa del món.
Vam continuar viatjant, ara vam anar cap al Japó. Quin país més diferent vam pensar!
Aquest cop, en va rebre una mare i tres fills , anaven vestits amb kimonos molt acolorits. Es van presentar: la mare es deia Likina, i els fills: Doraimon, Kubo i Kibito. Era l’hora d’anar a dormir, ens van fer descalçar i vam passar a veure la casa, era una casa tradicional japonesa amb tatamis i portes corredisses. La casa era molt clara, tot estava molt endreçat i ordenat. Aquella nit vam dormir molt! , com a lirons, perquè estàvem molt cansats de tant viatjar.
L’endemà, la mare ens va explicar que en aquella casa hi vivien molt bé que tenien totes les comoditats i que el que més els agradava era llegir llibres i còmics japonesos. I que evidentment per elles era la millor casa del món.
La colla van continuar el viatge cap al Nord d’Europa. Allà hi havia moltes cases de muntanya, fetes de pedra i amb teulades de pissarra. En una d’aquelles cases van trobar a una família de dos pares i un fill. Els van fer entrar i els van oferir un plat de sopa ben calenta. Feia temps que no havien tastat una sopa tan bona! En Pierre els va explicar que tot i viure al mig de la muntanya i en plena natura tenien les comoditats de la ciutat, ja que disposaven de wifi, electricitat i que tenien un cotxe quatre per quatre per poder-se desplaçar d’un lloc a l’altre. Treballaven telemàticament i no els hi faltava de res. Evidentment per ells era la millor llar del món.
Quan finalment van tornar al seu poble, cansats, però feliços, van seure altra vegada al banc de l’escola. La Martina va mirar casa seva, amb el balcó una mica tort i les parets plenes de dibuixos antics, i va dir: Potser la millor casa no és la més gran ni la més moderna.
—Ni la més exòtica —va afegir en l’Adrián .
—És la que té la nostra família, les rialles, els records i les històries —va dir la Ria somrient.
I tots van estar d’acord que la millor llar del món és aquella on ens sentim estimats, on hi ha els records de la infància i on sempre podem tornar.
I així, sense adonar-se’n, van descobrir que ja vivien a la millor casa del món.
