La mestra que em va canviar la vida

L’Olívia era la professora d’història de la nostra escola. Sempre portava ulleres i mocadors de diferents colors al coll. Era una apassionada de l’edat antiga, tenia molta paciència amb tots els estudiants i sempre explicava amb molts detalls anècdotes d’aquella època tan interessant. Cada tarda, quan acabaven les classes, baixava a agafar un cafè a la màquina de la sala de professors i tornava a la seva classe a corregir exàmens i preparar activitats per les classes de l’endemà. Estimava molt la seva feina i no li importava ser sempre l’última a marxar de l’escola.
Fa molts anys, una tarda just abans de marxar, quan anava a deixar uns documents al despatx de la directora, va veure dins del gimnàs una motxilla. Va entrar per veure qui se l’havia oblidat, però la seva sorpresa va ser trobar un nen dormint en una cantonada sobre un matalàs. Es va apropar silenciosament i va veure que el nen s’havia quedat adormit amb un llibre d’història a la mà.
Una mica preocupada, es va apropar més per veure qui era i va descobrir que era el Joan, un estudiant de 6è que havia arribat feia dos anys a l’escola. Tot i que estava a les seves classes, mai havia tingut una conversa amb ell. En Joan era un nen tímid i solitari, amb una mirada trista. Era el típic nen que mai participava a classe i, a l’hora del pati, no parlava amb ningú.
La professora, angoixada, va decidir no despertar-lo i va marxar, preguntant-se què feia aquell nen al gimnàs i si seria la primera vegada que passava això.
L’endemà, va arribar la primera a l’escola i va anar directa al gimnàs, però en Joan ja no hi era. A les nou del matí, quan van començar les classes, no parava de pensar en el que havia vist. Va passar tot el dia pensant què podia fer per ajudar-lo. Aquella tarda, quan va acabar de preparar les classes, va baixar al gimnàs i va deixar en una cantonada un entrepà, un suc de taronja i un llibre d’història, ja que encara no estava preparada per afrontar la situació.
Va continuar fent el mateix durant uns dies. En Joan, quan la veia, es feia l’adormit i a classe tots dos dissimulaven per evitar parlar del tema. Quan ja no podia més, va parlar amb una companya amb qui tenia molta confiança, però aquesta li va restar importància a la situació d’en Joan. Li va explicar que la seva situació familiar era complicada, però que els seus pares eren bona gent i que segurament això havia estat un cas puntual.
L’Olívia, una mica desesperada, va decidir que havia arribat el moment de parlar directament amb en Joan. Aquella tarda, quan va acabar la classe d’història, li va dir que es quedés perquè necessitava parlar amb ell. A en Joan automàticament li va canviar la cara, va començar a mossegar-se les ungles i va baixar la mirada. L’Olívia es va apropar i va seure al seu costat. Ella també estava molt nerviosa i no sabia per on començar la conversa.
Finalment, li va preguntar si tot anava bé a casa i li va dir que podia comptar amb ella.
En Joan, amb un fil de veu, li va dir que a casa les coses eren complicades econòmicament, que els seus pares treballaven en el torn de nit i que feia mesos que no tenien diners per pagar les factures de la calefacció i l’aigua. Per tot això, havia decidit quedar-se a l’escola perquè era un lloc més segur i podia fer servir les dutxes del gimnàs.
En Joan, en veure la cara de la seva mestra, li va suplicar si podia quedar-se a dormir a l’escola una nit més. L’Olívia va acceptar. Sabia que es podia ficar en un problema, però no va saber donar-li cap altra solució en aquell moment. Abans de marxar el va mirar i li va dir que recordés que els moments difícils sempre tenen solució. L’Olívia va treure de la seva motxilla el seu amulet de la sort, una moneda egípcia amb un escarabat gravat, i li va dir que li prestava fins que les coses milloressin. En Joan va estrènyer fortament l’amulet a les seves mans i li va fer una altra abraçada a l’Olívia.
El que ells dos no sabien era que en Pol, un company de classe de Joan, s’havia oblidat la seva jaqueta i, en pujar a la classe, havia escoltat tota la conversa entre en Joan i l’Olívia.
L’endemà, a l’hora del pati, en Pol va explicar als seus amics tot el que havia escoltat i van decidir que havien de fer alguna cosa per ajudar en Joan i la seva família. En Pol i els seus amics van anar a parlar amb l’Olívia per intentar convèncer la directora perquè els pares d’en Joan rebessin alguna una ajuda.
En Pol i uns quants nens de la classe van anar amb l’Olívia a parlar amb la directora.
Aquesta es va adonar que era un cas que necessitava ajuda urgent i que calia posar-lo en mans dels serveis socials perquè en Joan i la seva família milloressin la seva qualitat de vida.
Després d’unes setmanes, la família d’en Joan ja tenia calefacció i aigua casa, i els seus pares rebien unes ajudes que els permetien tenir ajuda a les nits perquè en Joan no es quedés sol a casa.
Al mateix temps, en Joan va començar a relacionar-se amb els nens de l’escola, es va mostrar més obert, va participar més a classe i les seves notes van millorar, especialment en història, la seva assignatura preferida.
Els anys van anar passant. En Joan va anar a la universitat i es va graduar com a professor d’història i, amb el temps, va perdre el contacte amb la seva professora de 6è, que tant l’havia ajudat.
El dia de la jubilació de l’Olívia, mentre tots els estudiants i professors li feien un homenatge al teatre de l’escola, en Joan va arribar per sorpresa i va sortir a l’escenari a llegir unes paraules. A l’Olívia li sonava la seva cara, però no acabava de reconèixer qui era aquell noi. El discurs deia així:
“Olívia, hi ha persones que tenen el poder de canviar la vida d’altres persones i tu n’ets una d’elles. Em vas ajudar en el moment més difícil de la meva vida, i em vas regalar moltes abraçades. Avui dia jo soc professor gràcies a tu i sempre començo les meves classes recordant les anècdotes que tu ens explicaves a les classes d’història. Vull que
sàpigues que sempre estaré agraït per tot el que vas fer per a mi. I que sempre porto a la meva butxaca la moneda que em vas regalar. Quan les coses es compliquen, saber que està a la meva butxaca m’ajuda a creure que les coses sortiran bé…”
En aquell moment, la mestra va esclatar a plorar i es va apropar a fer-li una abraçada perquè es va adonar que aquell noi que li estava llegint aquestes paraules tan boniques era en Joan.
Aquell dia l’Olívia es va adonar que totes les hores que havia dedicat a la seva professió de mestra havien valgut la pena.