A casa nostra, el temps no camina: corre com si s’entrenés per a una marató. Els pares sempre van amb la llengua a fora: quan ens llevem, quan anem a l’escola, els caps de setmana… Sempre sembla que el rellotge se’ns tiri a sobre.
La meva germana Carla i jo ens miràvem el calendari de la cuina amb certa tristesa. El dia 15 era l’aniversari del pare i el 22, el de la mare. Però no hi havia cap cercle vermell ni cap nota que digués «festa». Només hi havia anotacions fredes i ràpides: «reunió urgent», «entrega de projecte» i «conferència a les vuit».
—Estic tipa, Biel —va dir la Carla mentre es menjava una galeta—. L’aniversari d’algú és el dia més important de l’any i ells fa temps que s’han oblidat de celebrar-lo.
—Tens raó —vaig respondre jo—. Però, què podem fer? No tenim diners per a regals ni per a un pastís de pastisseria La Carla va somriure amb aquella espurna de trapelleria que li conec tan bé:
— Però mira al teu voltant, Biel! Tenim tota una casa plena de tresors per utilitzar.
I dit i fet. Vam decidir que aquell any els aniversaris no passarien de llarg com un tren que no s’atura a l’estació. No necessitàvem comprar res; reconvertiríem el nostre pis en un escenari de celebració sorpresa.
El pla va esclatar un dissabte de pluja. Des de la sala sentíem el clic-clic incessant del teclat de la mare, que estava immersa en la llum blava de l’ordinador. El pare havia sortit a fer encàrrecs amb el front arrufat. Era el nostre moment. Vam assaltar el calaix de les teles velles, aquell on la mare guarda retalls que mai no fa servir. Amb unes tisores i una mica de cordill de cuina, vam retallar triangles de colors.
—Mira, Carla! Aquest tros de tela és d’aquell pijama de dinosaures que se m’havia quedat petit —vaig dir amb entusiasme.
—I aquest és de les cortines velles de l’àvia! —va respondre ella mentre cosia records amb el cordill.
Vam entapissar el passadís amb aquelles banderoles i la casa, de cop, va començar a bategar d’una altra manera, amb un aire festiu i casolà. Després, vam rescatar els àlbums de paper, aquells que agafen pols mentre les fotos digitals s’obliden al núvol d’Internet. Vam omplir les parets del menjador amb les imatges de la nostra vida: el dia que se’ns va cremar el pollastre el diumenge, les excursions amb fang fins als genolls i aquelles nits on el pare feia veure que era un monstre sota els llençols. Aquells records eren els veritables fonaments de la nostra llar.
Però faltava el repte més difícil: el pastís. Com que no podíem sortir sols per comprar-ne un, la cuina es va convertir en el nostre laboratori domèstic. Vam agafar farina, ous, sucre i una mica de xocolata que el pare guardava al fons de tot per a quan té gana a mitjanit. El llibre de receptes de l’àvia ens va servir de guia, amb les seves pàgines tacades de farina i història. «Poseu-hi amor i paciència», deia la lletra petita i antiga.
—D’amor en tenim molt, però de paciència… el pastís ja triga massa a pujar! — es queixava la Carla amb el nas enganxat al vidre del forn.
Mentre es coïa, una aroma dolça de vainilla i llimona va començar a inundar la casa, lluitant contra l’aire tancat de l’estudi dels pares. Era una olor que et feia sentir que tot aniria bé. Vam parar la taula amb les millors estovalles, les que només es fan servir per Nadal. Quan el pastís va sortir del forn, estava una mica tort i la xocolata de sobre s’assemblava més a una taca de fang que a una cobertura de disseny, però per a nosaltres era el pastís més bonic del món.
A les set de la tarda, vam apagar els llums. El silenci es va trencar amb el so de la porta de l’estudi i el sospir feixuc dels pares. Sortien cansats, amb els ulls vermells de mirar pantalles i les espatlles encorbades pel pes de la feina.
—Biel, Carla, hem de demanar una pizza, estem massa… —va començar a dir el pare.
Llavors, vaig prémer l’interruptor i la música dels viatges en cotxe que tant els agradava va inundar la sala. —SORPRESA! —vam cridar tots dos a l’una.
Es van quedar immòbils. El pare va deixar anar el mòbil al sofà com si de cop li cremés a les mans. La mare es va treure les ulleres de treballar i se les va posar al cap, parpellejant emocionada davant les banderoles de colors i les fotografies que explicaven la nostra vida.
—Però si encara falten dies per als nostres aniversaris… —va xiuxiuejar ella amb llàgrimes als ulls.
—És que la llar no pot esperar més a celebrar que estem junts —va dir la Carla, abraçant-los ben fort.
Aquella nit no hi va haver correus electrònics ni trucades d’última hora. Vam menjar el pastís tort, que per cert, tenia un gust un pèl amarg perquè potser ens havíem passat amb el llevat, però a ningú li va importar. Vam riure recordant aventures i la nostra casa va tornar a ser el que sempre havia sigut: un refugi ple d’amor. I mentre em quedava adormit, vaig pensar que potser els nens no podem pagar factures, però som els millors arquitectes a l’hora d’aixecar els ànims d’una
llar.
